Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La vida a la partida campredonenca durant
el segle XIX era força dura, ja que bona part de la qual estava coberta per
aiguamolls, la qual cosa la feia gairebé inhabitable i demanava un urgent
procés de dessecació, com ens informa Enric Bayerri redactor d’una immensa
història de Tortosa : De los aiguamolls
comarcales, en especial de los que brotan desde los terrenos más bajos de
Campredó hasta el extremo del Delta,
no cabe una alegación especificada, porque son innumerables. Com a
conseqüència d’un nefast sistema de drenatges, una bona part de la població va
sofrir els devastadors efectes de malalties contagioses com el paludisme, tal com
denunciava el diari tortosí La Voz del progreso, en el seu número del
vint-i-dos d’agost de 1885:
Sabemos
por conducto fidedigno que en la partida de Campredó existen dos atacados de la
enfermedad reinante. Campredó ha permanecido incólume a pesar de los
encharcamientos que aún hoy existen en dicho punto y ahora que la enfermedad
parece estar completamente vencida en todos los pueblos y arrabales
circunvecinos se presenta de repente en Campredó. Es de advertir que el año
pasado dicha partida fué de las pocas en que se presentaron casos sospechosos.
En un article publicat a La Veu del Baix Ebre l’any 1980, signat per en
Lluís Mestre, ens informa que durant les carlinades del segle XIX, el molí de Soldevila va ser un punt de
gran importància estratègica, en el qual les forces carlines aturaven els
vaixells i els exigien diners. En la darrera d’aquestes guerres, cap a finals
de l’any 1873, Tortosa va sofrir un dur assetjament que obligà les tropes que
guarnien la ciutat, a sortir per tal d’aconseguir provisions alimentàries. Un
notable testimoni d’aquest fet, en Francesc Mestre i Noé, donà notícia d’un ramat de corders i de carros
carregats que varen arribar a la ciutat amb sacs de farina procedents del famós molí, que varen ser aclamats
al seu pas per la població, la qual estava urgentment necessitada. Aquest prestigiós intel·lectual, en
les seves Contalles Crespusculars
tortosines, ens fa cinc cèntims de les diverses vies de comunicacions
d’aquells temps i les dificultats que comportava el fet de desplaçar-se d’un
lloc cap a un altre, fins i tot en distàncies curtes: per l’esquerra i dixant a la dreta la torre de Soldevila, s’enfila
amunt tocant al poblat de Cam-redó i voltejant la costa de Sant Onofre. En ser dalt de tot, a l’esquerra
seguia l’antic camí -actualment conegut pel del Ranxero- de Barcelona… Des de
l’hort de l’Artiaca a mà dreta i faldejant la costa de Soldevila, n’hi havia un
altre molt més curt que passava per Font de Quint i muntava per la Pedrera, d’est a trobar la
carretera de Barcelona-València.
Aquest va ser però un període veritablement
històric, durant el qual va anar esclatant
una incipient revolució industrial a moltes de les ciutats de la Catalunya vella, les
quals es van veure engreixades de sobte per una onada massiva d’immigració que
provenia tant des de pobles d’arreu de les comarques catalanes com d’altres
regions de l’estat, que va donar com a fruit més transcendent el naixement de
la classe social que ha estat àmpliament majoritària durant tot el
revolucionari segle XX, el proletariat. Tots aquests canvis demogràfics varen
tenir un origen força negatiu, ja que eren el viu reflex de la crisi social
existent, donat que anaven desenvolupant-se de manera paral·lela al progressiu
empitjorament de l’economia agrícola. Les profundes dificultats per les
quals passava el món rural
varen engendrar una fortíssima penúria de tota la classe camperola baixa, i
varen fer repensar la mateixa concepció de la societat i els mecanismes de
superació de la misèria col·lectiva.
Tot i que aquell Campredó del darrer quart del segle XIX, era un conjunt de masies
disseminades, mancades encara d’un nucli urbà aglutinador (el qual es va
aconseguir a partir de la construcció del pas a nivell i posteriorment de
l’estació el 1922, que va cohesionar la població), gaudia d’un magnífic paisatge verge en
vies de desenvolupament i estava animat per la feina intensa i laboriosa del
seus conciutadans que decoraven i embellien amb el seu treball aquell paisatge
magnífic. En aquest sentit, són ben significatives les afirmacions de
l’historiador Ramon Miravall, en l’estudi Aproximació
a la història de Campredó: Un
moment transcendental per al disseminat de Campredó, el constituirà el pas del
ferrocarril, a la segona meitat del segle XIX, puix que assistirem a la
concentració de l’hàbitat junt a l’estació del tren, amb la qual cosa restarà
constituït el poble. La dessecació dels darrers aiguamolls, per la mateixa època,
marcarà la plena explotació de les terres del Prat.
Aquella vida rural comportava una sèrie de vivències interessantíssimes. Un
camp que estava encara en vies de desenvolupament, però que donava mostres de
fertilitat, del qual altra vegada en Francesc Martorell dos segles enrere havia
comentat: y porque se vea que en este
término no faltan cuantas gracias Dios ha atado, digo que se coge arroz, como
el doctor Lorenzo Romeu me ha asegurado haber cogido en una heredad dicha de
Soldevila, en un cuartículo que sembró, cuarenta y siete arrobas.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta història té Campredó! Lo dels aigüamolls no ho sabia pas. Hi ha coses sorpresives quan un dia mirant arxius històrics a l’hemeroteca de Tortosa vaig vore que Campredó en el seu moment va rebutjar a Francesc Llop per estar una mica avançat a l’època (crec que va tenir un fill sense estar casat, no ho recordo bé ara, fa 10 anys estava buscant articles sobre Panxampla i em vaig trobar això). És bo conèixer. Gràcies Emigdi.