Joan Ferreres i Nos, té publicada la biografia del gran filòleg traiguerí al butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, nº 27, juliol-setembre de 1989.
Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
ELS ESTUDIS FILOLÒGICS:
A partir del segon quart del segle XIX, un reduït nombre d’il·lustres homes de lletres van endegar un memorable moviment de revifament de la llengua i de la literatura catalana, mitjançant el nodriment d’un notable procés d’investigació històrica i filològica, realitzat per diversos lingüistes procedents d’arreu dels heterogenis territoris que conformen els Països Catalans. Aquests prestigiosos estudiosos i literats van treballar a fons per tal de dotar la nostra llengua d’una gramàtica unitària i, a la vegada, aconseguir un consens en el model d’ús, la qual cosa ha estat força més complicada donats els difícils condicionaments polítics i ideològics que dissortadament ha imposat la divisió administrativa existent en els diferents territoris catalanòfils1. A despit de la persecució brutal que ha sofert el català durant segles (i que encara segueix sofrint en alguns indrets del país, en no ser reconegut com a llengua oficial: cas de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord), l’estudi elaborat de l’idioma ha gaudit d’autèntics mestres que han anat trepitjant poble a poble amb el seu incansable esperit de recerca. El treball filològic ha estat, doncs, francament primordial en el fet que la nostra llengua vernacla hagi assolit plenament la majoria d’edat i no hagi caigut en el pou profund reservat a les llengües minoritzades. Són precisament aquests estudis filològics els que varen revifar també el conreu del català a les comarques del Maestrat i dels Ports ara fa més de cent-seixanta anys, després d’un llarguíssim període de desnaturalització total, durant el qual es considerava l’idioma de Cervantes com a únic vehicle de cultura possible.
Un Filòleg excepcional del Segle XIX: Pere Labèrnia
El lingüista Pere Labèrnia (Traiguera 1802- Barcelona 1860) va fer els seus estudis al Seminari Diocesà de Tortosa i al Col·legi Tridentí de Barcelona, on va cursar teologia escolàstica. Va esdevenir doctor en lletres, especialitzat en llatí i humanitats, i va ser director del Col·legi Sant Pere de Barcelona. Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser l’autor de diversos diccionaris de la llengua castellana i del llatí, i de detallades gramàtiques preceptives:Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana i latina (1844-48) i Novísimo diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana (1866-67). La seva gran obra, però, va ser el Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina, publicat a Barcelona el 1840, que va suposar una continuació dels repertoris lexicogràfics d’aquests tres idiomes. Al mateix pròleg de l’obra (hem conservat la grafia original) deixa ben explícits els seus ideals de fer recobrar a la llengua nativa tot el seu esplendor, així com cal destacar el fet que ell mateix es declara català:
Molt de temps ha quels verdaders catalans, assó es, los que aman tot quant té relació ab las glorias de Catalunya, desitjaban un Diccionari de la llengua catalana, un diccionari rich en paraulas y en frases, que fixás la pura y genuina pronunciació y ortografia del idioma catalá, no en son estat de abjecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sino brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características, quant dominaba en varias y dilatadas regions del mitg dia de Europa com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant, y se prestaba ab natural flexibilitat al grave accent del legislador, del politich y del filosop tan facilment, com á la melodia poética y á la saborosa diversitat dels mès agradables capritxos.
L’autor va dedicar aquesta històrica obra a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, entitat a la qual pertanyia, la direcció de la qual va decidir patrocinar-la després que alguns dels seus membres l’haguessin supervisat adequadament. Reproduïm part d’aquesta dedicatòria:
No temo incórrer en la nota de adulador al dedicar a VS lo Diccionari de la llengua catalana, ab la correspondencia castellana y llatina y lo de la segona ab la versió de la primera y última, que he determinat donar a llum, després de divuyt anys de continuo treball. Ben penetrat del zel ab que VS procura los progressos y esplendor de la literatura, y ab probas inequívocas del honor y benevolencia que VS se ha dignat dispersar-me, afavorint-me de lo títol e individuo de aqueixa Distinguida Corporació, he cregut no debia buscar altre Mecenas, a qui poder rendir al mateix temps lo tribut de un profundo reconeixement.
L’obra del mestre Labèrnia va ser molt estudiada durant tot el segle XIX, alhora que va rebre tota mena de crítiques positives en diferents revistes especialitzades, entre les quals destacarem, donat el seu prestigi intel·lectual i per la seva credibilitat quant als estudis filològics, la del lingüista reusenc Antoni de Bofarull2, que va publicar a la prestigiosa publicació La Renaixença, que expressa la seva admiració pel caràcter i la personalitat del lingüista del Maestrat, que demostra una gran estima per la llengua dels pares:
La mà experta no és altra que la de l’insigne doctor Pere Labèrnia, llatinista consumat, com pocs n’hi ha, literat i humanista, mogut en son treball no per mesquina especulació, sinó per amor a la cosa, com que s’ocupà per espai de 14 anys en l’obra que tant havia d’honrar sa memòria, donà a llum son important diccionari català-castellà i viceversa.
Un altre gran intel·lectual català, en Torres Amat (un dels pares veritables de la historiografia nacional), també hi dedica uns destacats paràgrafs per tal de reconèixer la magnífica tasca d’investigació filològica que va realitzar en Pere Labèrnia, del qual destaca la seva notable contribució a l’estudi científic i a la dignificació de la llengua catalana:
Se esmera Labèrnia en adquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo a falta de datos positivos a la lengua latina su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas, ni la diversidad de muchos términos territoriales, para la expresión de una misma idea. La enriquece además con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano a presencia de los diccionarios de la Real Academia Española.
Finalment, un interessant article monogràfic sobre el filòleg de Traiguera va ser publicat a la revista El Pont (eina indispensable per a la normalització del català durant els foscos anys del franquisme), per part del polifacètic historiador tortosí Ramon Miravall i Dolç, que se sorprèn de l’aparició a un poble de la serra del Maestrat d’una figura literària tan valuosa i excepcional, en un moment en què encara no s’havia assolit la Renaixença cultural a la Catalunya Vella, i molt menys a les comarques rurals valencianes:
Cert que ja eren nombrosos els lletraferits que fien ús de la llengua vernacla com a vehicle d’expressió literària, però Pere Labèrnia feia anys que treballava per aquest llenguatge que gairebé havia perdut son nom. Deu anys de treball són els que enceten l’estudi científic de la llengua catalana, sense ajut i mancat de textos orientadors.
A partir del segon quart del segle XIX, un reduït nombre d’il·lustres homes de lletres van endegar un memorable moviment de revifament de la llengua i de la literatura catalana, mitjançant el nodriment d’un notable procés d’investigació històrica i filològica, realitzat per diversos lingüistes procedents d’arreu dels heterogenis territoris que conformen els Països Catalans. Aquests prestigiosos estudiosos i literats van treballar a fons per tal de dotar la nostra llengua d’una gramàtica unitària i, a la vegada, aconseguir un consens en el model d’ús, la qual cosa ha estat força més complicada donats els difícils condicionaments polítics i ideològics que dissortadament ha imposat la divisió administrativa existent en els diferents territoris catalanòfils1. A despit de la persecució brutal que ha sofert el català durant segles (i que encara segueix sofrint en alguns indrets del país, en no ser reconegut com a llengua oficial: cas de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord), l’estudi elaborat de l’idioma ha gaudit d’autèntics mestres que han anat trepitjant poble a poble amb el seu incansable esperit de recerca. El treball filològic ha estat, doncs, francament primordial en el fet que la nostra llengua vernacla hagi assolit plenament la majoria d’edat i no hagi caigut en el pou profund reservat a les llengües minoritzades. Són precisament aquests estudis filològics els que varen revifar també el conreu del català a les comarques del Maestrat i dels Ports ara fa més de cent-seixanta anys, després d’un llarguíssim període de desnaturalització total, durant el qual es considerava l’idioma de Cervantes com a únic vehicle de cultura possible.
Un Filòleg excepcional del Segle XIX: Pere Labèrnia
El lingüista Pere Labèrnia (Traiguera 1802- Barcelona 1860) va fer els seus estudis al Seminari Diocesà de Tortosa i al Col·legi Tridentí de Barcelona, on va cursar teologia escolàstica. Va esdevenir doctor en lletres, especialitzat en llatí i humanitats, i va ser director del Col·legi Sant Pere de Barcelona. Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser l’autor de diversos diccionaris de la llengua castellana i del llatí, i de detallades gramàtiques preceptives:Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana i latina (1844-48) i Novísimo diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana (1866-67). La seva gran obra, però, va ser el Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina, publicat a Barcelona el 1840, que va suposar una continuació dels repertoris lexicogràfics d’aquests tres idiomes. Al mateix pròleg de l’obra (hem conservat la grafia original) deixa ben explícits els seus ideals de fer recobrar a la llengua nativa tot el seu esplendor, així com cal destacar el fet que ell mateix es declara català:
Molt de temps ha quels verdaders catalans, assó es, los que aman tot quant té relació ab las glorias de Catalunya, desitjaban un Diccionari de la llengua catalana, un diccionari rich en paraulas y en frases, que fixás la pura y genuina pronunciació y ortografia del idioma catalá, no en son estat de abjecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sino brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características, quant dominaba en varias y dilatadas regions del mitg dia de Europa com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant, y se prestaba ab natural flexibilitat al grave accent del legislador, del politich y del filosop tan facilment, com á la melodia poética y á la saborosa diversitat dels mès agradables capritxos.
L’autor va dedicar aquesta històrica obra a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, entitat a la qual pertanyia, la direcció de la qual va decidir patrocinar-la després que alguns dels seus membres l’haguessin supervisat adequadament. Reproduïm part d’aquesta dedicatòria:
No temo incórrer en la nota de adulador al dedicar a VS lo Diccionari de la llengua catalana, ab la correspondencia castellana y llatina y lo de la segona ab la versió de la primera y última, que he determinat donar a llum, després de divuyt anys de continuo treball. Ben penetrat del zel ab que VS procura los progressos y esplendor de la literatura, y ab probas inequívocas del honor y benevolencia que VS se ha dignat dispersar-me, afavorint-me de lo títol e individuo de aqueixa Distinguida Corporació, he cregut no debia buscar altre Mecenas, a qui poder rendir al mateix temps lo tribut de un profundo reconeixement.
L’obra del mestre Labèrnia va ser molt estudiada durant tot el segle XIX, alhora que va rebre tota mena de crítiques positives en diferents revistes especialitzades, entre les quals destacarem, donat el seu prestigi intel·lectual i per la seva credibilitat quant als estudis filològics, la del lingüista reusenc Antoni de Bofarull2, que va publicar a la prestigiosa publicació La Renaixença, que expressa la seva admiració pel caràcter i la personalitat del lingüista del Maestrat, que demostra una gran estima per la llengua dels pares:
La mà experta no és altra que la de l’insigne doctor Pere Labèrnia, llatinista consumat, com pocs n’hi ha, literat i humanista, mogut en son treball no per mesquina especulació, sinó per amor a la cosa, com que s’ocupà per espai de 14 anys en l’obra que tant havia d’honrar sa memòria, donà a llum son important diccionari català-castellà i viceversa.
Un altre gran intel·lectual català, en Torres Amat (un dels pares veritables de la historiografia nacional), també hi dedica uns destacats paràgrafs per tal de reconèixer la magnífica tasca d’investigació filològica que va realitzar en Pere Labèrnia, del qual destaca la seva notable contribució a l’estudi científic i a la dignificació de la llengua catalana:
Se esmera Labèrnia en adquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo a falta de datos positivos a la lengua latina su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas, ni la diversidad de muchos términos territoriales, para la expresión de una misma idea. La enriquece además con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano a presencia de los diccionarios de la Real Academia Española.
Finalment, un interessant article monogràfic sobre el filòleg de Traiguera va ser publicat a la revista El Pont (eina indispensable per a la normalització del català durant els foscos anys del franquisme), per part del polifacètic historiador tortosí Ramon Miravall i Dolç, que se sorprèn de l’aparició a un poble de la serra del Maestrat d’una figura literària tan valuosa i excepcional, en un moment en què encara no s’havia assolit la Renaixença cultural a la Catalunya Vella, i molt menys a les comarques rurals valencianes:
Cert que ja eren nombrosos els lletraferits que fien ús de la llengua vernacla com a vehicle d’expressió literària, però Pere Labèrnia feia anys que treballava per aquest llenguatge que gairebé havia perdut son nom. Deu anys de treball són els que enceten l’estudi científic de la llengua catalana, sense ajut i mancat de textos orientadors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!