Emigdi Subirats i Sebastià

Les multitudinàries manifestacions del 10 de juliol de 2010 i l’11 de setembre de 2012 han marcat el pas de la política catalana dels darrers mesos. Molts analistes polítics consideren que han estat decisives quant al canvi significatiu dels resultats electorals al Principat, atès que han tingut una notabilíssima influència social. Res no pot ser igual quan una riuada de gent surt al carrer amb una consigna molt clara, sense cap tipus d’ambigüitat: la independència nacional.
Òmnium cultural, que porta al darrere cinquanta anys de treball incansable per la catalanitat,  convocava el país a manifestar-se contra les diverses sentències que havien deixat en no-res un estatut ja retallat per pactes polítics innocus, que havia deixat desnaturalitzat completament l’aprovat pel Parlament de  Catalunya al setembre de 2006. Posteriorment, l’ANC convocava  la ciutadania a reclamar el dret a tenir un estat propi. Decidir per nosaltres mateixos, justament significa que no decideixin els altres per nosaltres, sense cap tipus d’ambigüitat tampoc. 
El crit sobiranista va ressonar al més alt nivell pels carrers de la capital catalana el dia de la diada nacional. La consigna gairebé unànime era  d’independència, i l’entonava tota una multitud multigeneracional i d’arreu de totes les comarques catalanes. 
Com és de calaix, va haver-hi polítics que van voler introduir el seu propi pensament, com fou el cas de Duran i Lleida, sempre preocupat per la promoció del sobiranisme i per no ofendre l’amo espanyol. Des  de l’organització, l’ANC, l’ideari no deixava lloc a dubtes, però. La reclamació del pacte fiscal  no estava a l’agenda, sinó que es demanava el grau d’autonomia i la fiscalitat al nivell de Portugal. 
Han passat les eleccions autonòmiques, amb regust constituents, que s’avançaren com a fruit directament proporcional a la gran capacitat de convocatòria sobiranista. S’han mogut fils polítics al més alt nivell, cosa que ha provocat que alguns rotatius poderosos hagin apostat per la campanya sistemàtica contra el sobiranisme i demanant el cap del president Artur Mas. La lectura dels resultats ha estat totalment parcial i de cara a deprimir i desmobilitzar  el conjunt del sobiranisme per debilitar la seua força.
Tanmateix números canten. És obvi que CiU no va assolir els resultats que demanava, perdent 12 escons. Ara bé, és la formació àmpliament majoritària, molt lluny dels rivals, alhora que l’independentisme va irrompre amb tota la seua força. ERC puja 11 diputats i la CUP entra al parlament amb 3. Desapareix del mapa parlamentari SI, no de la vida política sortosament, mentre que ICV-EuIA, força clarament favorable al dret a decidir i amb dirigents sobiranistes de molta vàlua com Raül Romeva, puja 3 escons. És una derrota sobiranista aquesta?
Si mirem els números del bloc unionista, resulta que el PSC-PSOE rep una clatellada considerable perdent 8 diputats i aconseguint els pitjors resultats de la seua història amb diferència, fruit de la tàctica ni carn ni peix i de les espases afilades internes. EL PP, malgrat la mobilització com mai del vot espanyolista, puja 1. Tenen tot el poder polític a Madrid, una força mediàtica importantíssima, es mobilitza l’espanyolisme visceral, i pugen 1. Un és one en anglès, res més. Cs, partit anticatalanista militant, s’aprofita del desencant de l’electorat socialista, però no s’enlaira per les alçades ni molt menys, continua sent una força ben petita al Parlament incrementant solament 6. Números a la mà, els unionistes perden 1 diputat. On està l’èxit? 
Nogensmenys, no es pot entendre un cert  aire de depressió que ha pres possessió de l’ànima de molts catalans i catalanes, dels que tenen anhels sobiranistes. Una multitud com mai va sortir al carrer sota un sol crit, els resultats electorals enlairen forces independentistes, alguna força que aposta per l’unionisme pateix una divisió interna greu justament per la defensa del dret a decidir. Era del tot previsible que els Navarros i Durans de torn es carreguessin de dubtes, així com  que algunes entitats bancàries poderoses fesin costat als qui ens escanyen, és que són part dels qui ens escanyen. 

El missatge a la ciutadania catalana és que el camí cap a l’estat propi és imparable, no pot haver-hi marxa enrere. L’autonomisme ha estat soterrat i ja no dóna per a més a casa nostra. Uns resultats electorals no suficientment positius per a una coalició governant no són la fi del món, no són la fi de la construcció de l’estat propi. Les sigles polítiques fluctuen, l’anhel independentista s’ha enlairat com mai. Alguns partits es desmarquen de l’anhel ciutadà majoritari,  però no aconsegueixen debilitar un moviment fort i cohesionat que treballa incansablement per l’alliberament nacional de part dels Països Catalans (malauradament, tot no és possible a hores d’ara). L’ànima enlairada, ens cal i cal i cal, igual que l’autonomia de Portugal.