Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
10 de gener de 2008
2 comentaris
És possible la unitat d’acció de l’esquerra nacional: Bloc, IPV (6)
|
|
La política valenciana, malauradament, està marcada per uns polítics cavernícoles que només tenen en ment la destrucció total de la cultura autòctona i del poc terreny que queda per urbanitzar. No hi ha cap govern que em produeixi més irritació que el que presideix Francisco Camps de golf i la seua colla urbanitzadora i genocida de cultures, tal com han demostrat amb el tancament dels repetidors de TV3 a les comarques del sud del país. No cal dir que és insultant tota la seua propaganda de "Agua para todos" o "Claro como el agua", amb el seu intent espoliador de l’aigua del riu Ebre, que només pretén confrontar valencians i ebrencs-catalans. Davant de polítics d’aquesta "calanya", cal una reacció valenta i en positiu. Si en un lloc dels Països Catalans cal una unitat d’acció de les forces nacionalistes, esquerranes i ecologistes és, indubtablement, al País Valencià, on caldria fer un gran esforç per superar totes les barreres que ens divideixen.
Donada la meua militància independentista vaig tenir un estret contacte durant anys amb els i les militants valencians/es del PSAN, l’MDT i Catalunya Lliure. Vaig conèixer i fer amistat amb polítics emblemàtics com Josep Guia (professor de la UV). Els ideals del PSAN no han caigut en un pou buit, ja que molts militants i exmilitants estan tenint una bona influència social. El PSAN ha nodrit de gent entitats com Acció Cultural del País Valencià, o partits com ERPV i el Bloc. Assagistes com Toni Gisbert o Aitana Guia, o historiadors com l’alacantí Josep David Garrido, varen nodrir-se de l’ideari d’aquest partit, del qual jo sempre guardo un molt bon record.
El partit més important del nacionalisme al PV és el Bloc Nacionalista Valencià, hereu de l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV). És una formació amb una important presència municipalista (Dènia, Sueca, Benicarló, etc.), a la qual se li ha barrat el pas a les institucions a causa de l’aliança entre els partits espanyolistes que mantenen el 5% obligatori a totes les circumscripcions per tal d’aconseguir presència a les Corts valencianes. Aquesta és la seua democràcia, que fa fora de les Corts els representants de més de 100.000 valencians i valencianes. Està dirigit per Enric Morera, substitut de l’històric Pere Major. A les eleccions europees va amb coalició amb CiU, la qual cosa pot sobtar ja que a nivell valencià ha obtat per fer front comú amb EUPV. Són equilibris difícils, tot i que no entraré a criticar-los donada la difícil conjuntura de la política valenciana.
En el post anterior, parlava del bon camí que sembla que hagin emprès les diferents formacions autòctones de les illes, en canvi al País Valencià la situació és força difícil. EUPV està sofrint una gran crisi interna, que pot acabar amb una nova escissió, de les moltes que ha vingut sofrint l’esquerra valenciana des de la Transició. De fet, fa uns mesos es va constituir una nova força política, IPV (Iniciativa pel País Valencià), que sembla que vulgui ser l’equivalent d’ICV al sud. També ERPV s’està expandint pel territori i ha aconseguit entrar en alguns ajuntaments, sota el liderat del diputat al parlament espanyol Agustí Cerdà (antic company de militància independentista).
Davant d’un PP més feixista i destructor que enlloc, i d’un PSOE-PSPV que mai ha estat valent en la defensa de la cultura autòctona (per dir-ho d’una manera suau) i que fa anys que no troba el seu camí, caldria enfocar un ambient polític totalment diferent a l’actual. Al País Valencià és, dissortadament, on les rivalitats polítiques i enemistats personals són més palpables que enlloc. Sembla que no es puguin reconduir les relacions entre els sectors que encara romanen a l’independentisme extraparlamentari, ERPV, Bloc, formacions esquerranes com IPV o la mateixa EUPV, i els nombrosos grups ecologistes amb forta implantació territorial.
Donada la meua militància independentista vaig tenir un estret contacte durant anys amb els i les militants valencians/es del PSAN, l’MDT i Catalunya Lliure. Vaig conèixer i fer amistat amb polítics emblemàtics com Josep Guia (professor de la UV). Els ideals del PSAN no han caigut en un pou buit, ja que molts militants i exmilitants estan tenint una bona influència social. El PSAN ha nodrit de gent entitats com Acció Cultural del País Valencià, o partits com ERPV i el Bloc. Assagistes com Toni Gisbert o Aitana Guia, o historiadors com l’alacantí Josep David Garrido, varen nodrir-se de l’ideari d’aquest partit, del qual jo sempre guardo un molt bon record.
El partit més important del nacionalisme al PV és el Bloc Nacionalista Valencià, hereu de l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV). És una formació amb una important presència municipalista (Dènia, Sueca, Benicarló, etc.), a la qual se li ha barrat el pas a les institucions a causa de l’aliança entre els partits espanyolistes que mantenen el 5% obligatori a totes les circumscripcions per tal d’aconseguir presència a les Corts valencianes. Aquesta és la seua democràcia, que fa fora de les Corts els representants de més de 100.000 valencians i valencianes. Està dirigit per Enric Morera, substitut de l’històric Pere Major. A les eleccions europees va amb coalició amb CiU, la qual cosa pot sobtar ja que a nivell valencià ha obtat per fer front comú amb EUPV. Són equilibris difícils, tot i que no entraré a criticar-los donada la difícil conjuntura de la política valenciana.
En el post anterior, parlava del bon camí que sembla que hagin emprès les diferents formacions autòctones de les illes, en canvi al País Valencià la situació és força difícil. EUPV està sofrint una gran crisi interna, que pot acabar amb una nova escissió, de les moltes que ha vingut sofrint l’esquerra valenciana des de la Transició. De fet, fa uns mesos es va constituir una nova força política, IPV (Iniciativa pel País Valencià), que sembla que vulgui ser l’equivalent d’ICV al sud. També ERPV s’està expandint pel territori i ha aconseguit entrar en alguns ajuntaments, sota el liderat del diputat al parlament espanyol Agustí Cerdà (antic company de militància independentista).
Davant d’un PP més feixista i destructor que enlloc, i d’un PSOE-PSPV que mai ha estat valent en la defensa de la cultura autòctona (per dir-ho d’una manera suau) i que fa anys que no troba el seu camí, caldria enfocar un ambient polític totalment diferent a l’actual. Al País Valencià és, dissortadament, on les rivalitats polítiques i enemistats personals són més palpables que enlloc. Sembla que no es puguin reconduir les relacions entre els sectors que encara romanen a l’independentisme extraparlamentari, ERPV, Bloc, formacions esquerranes com IPV o la mateixa EUPV, i els nombrosos grups ecologistes amb forta implantació territorial.
És curiós que on és més necessari és on sembla més inviable. Jo veig amb simpatia totes les formacions que defensen la unitat de la llengua catalana, un major autogovern per al PV, i que combaten la dèria destructora del govern actual. Davant de tanta salvatjada, no seria possible unes relacions més fluïdes entre els grups que estimen la terra?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí tenim no sols un problema amb el feixisme del senyor camps de golf. Tenim un desencant magnífic dels votants de l’esquerra en general, tant si toquem el pspv com si arribem a eu. I com més passa el temps, més partits, més divisió i més cuites entre tots, i els feixistes pujen i pujen fins que arribaran a prohibir-nos viure. Sino al temps.
I de agua para todos res, jo recorde que era paella para todos o no?
Cal fer un front d’esquerres, ara o mai.
Petons vermells!