Emigdi Subirats i Sebastià

Fa molt temps que reivindico Rafel Haro com a l’escriptor ampostí actual amb més projecció. Ell es queixa d’aquesta afirmació, perquè creu que encara no ha fet res que l’acrediti. M’agrada la seua obra, tant en narrativa com en poesia. El considero un bon ràpsoda, que sap fer connectar el missatge poètic. 

Val a dir que Amposta en l’actualitat no gaudeix d’una gran vida literària, i s’ha quedat un xic enrera respecte a altres poblacions del territori (Tortosa, La Ràpita, Alcanar, Móra d’Ebre, Vinaròs, etc.). Amb 40 anys, Rafel Haro pertany a la generació postfranquista, que es va afeccionar a l’escriptura en època estudiantil als anys 1980. Va aconseguir alguns guardons per contes radiofònics a una edat molt jove i el premi Sebastià Juan Arbó de narrativa, que el nom mateix ja imposa. No ha estat un autor prolífic, però disposa d’una obra de qualitat que ha rebut els darrers guardons en anys passats als Jocs Florals de Torroja de Priorat i a la veïna població de Santa Bàrbara.

Amb Rafel Haro he compartit la publicació de dos reculls poètics a títol benèfic, "Amb les mans obertes" (2004) i "Per un futur sense llàgrimes" (2006). El recull que va publicar en aquest darrer poemari és molt enginyós, ja que fa un repàs a la història de la filosofia (i els grans filòsofs mundials) a partir d’un llenguatge poètic gens embafós.

És membre de l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià, entitat de la qual en sóc soci col·laborador, que tira endavant els premis literaris "La Carrova" (teatre) i "La nostra gent" (biografies). També publica la revista "Ramàs", d’estudis històrics i literaris. 

Rafel Haro mereix que el convidi al meu programa radiof“onic "Lletres Ebrenques" d’Antena  Caro. He de pensar com organitzar un bon programa sobre Amposta, en el qual han de ser convidats els companys ampostins: Rafel Haro, Santi Valldepérez, Rafel Duran i Yànnick Garcia, la nova llavor literària de la ciutat.

Torno a repetir que amb Rafel Haro tenim un bon poeta i un bon narrador. Va per tu, Rafel:

Sento la poesia de la vida/ la que engendra il·lusions ben nobles,/ la que enllaça passions i queixes/ en un moment d’esperança./ Sento la necessitat imperiosa de plasmar/ els sentiments amb una ploma riallera/ que escriu sobre allò que somriu/ i canta la joia fugissera i tendra./ Sé s’altres móns que es refugien en la lletra nostrada./ Som narradors de terra humida,/ poetes d’anar per casa,/ cantadors de mil esperances.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!