Poetes catalans (161): Josep Pedrals

Josep Pedrals i Urdàniz va nàixer a Barcelona el 1979. És poeta i rapsoda.
* Bregat en el món del recital poètic en l’àmbit de parla catalana, ha col·laborat a més en diversos mitjans de comunicació, entre d’altres el diari Avui i Catalunya Ràdio.
* En l’àmbit musical, l’any 2007 dugué a terme l’espectacle de hip-hop Endoll, junt amb Guillamino.
* Abans havia actuat amb «Explosión Bikini» i actualment treballa amb la banda Els Nens Eutròfics.
* Ha col·laborat amb el diari Ara, on publicà un sonet diari.
* Va ser guardonat amb el: Lletra d’Or, 2013: El Romanço d’Anna Tirant, i Premi Ciutat de Barcelona 2018 Obres dramàtiques representades
* Puaj!. 2005 Wamba va! (amb Eduard Escoffet, Martí Sales Sariola). 2005 En comptes de la lletera. 2012 El Furgatori. 2012

Obra poètica

* Escola italiana. 2003 El furgatori 2006 En/doll. 2007 El Romanço d’Anna Tirant 2012 Qui no mereix una pallissa! (amb Melcior Comes, Pere Antoni Pons i Jordi Rourera)

Assaig
* Els límits del Quim Porta. 2018

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Ben matinat i tot xalest…

Ben matinat i tot xalest,
sota la llum filtrada
per gòtica rosassa,
el primer banc del temple se l’empassa
d’una glopada;
colrada pel vitrall la destra galta,
pel Déu estètic que sempre s’alça prest.

És exquisit, sublim, superb,
estar impregnat d’altura,
vestit de calidesa
d’un sol calmat, d’un regne d’enteresa
fent de mesura:
proporcionant perfectes en balança
catedral, càtedra i àurics catets.

Ser sabedor de cor per cor,
amb memorials ben sòlids
de vaporoses gràcies,
et fa majúscul i ets part de les estances,
columna i soli,
volta i vidre en grisalla, i ets campana
que toca el cel, la pedra, i en fa acord.

* * *

POESIA DE MUNTANYA

Capir l’immens en son retaule exacte
-l’ampla grandesa de l’èxtasi i la por-
i aixecar els ulls, seguir el perfil compacte
del cel serrell, la mola en ascensió…

Als plecs de falda roman l’estrany miracle
d’una puresa salvatge amb desraó;
que és verge i vella, d’edat impenetrable,
fada de pedra, d’aigua i vegetació.

La roca freda, el palp de neu perpètua,
valen l’esforç que el foc d’ànim penetra
en un combat místic de comunió.

Donant-li nom, un cop de vent flagel·la
el cant i el crit, i es fa més meravella:
muntanya viva, monumental cançó.

* * *

Davallen del cel…

Davallen del cel
amb ales de lletuga
fins un capoll d’eruga
per reposar-hi els peus.
Del pit s’espolsen molles
de rosegar galetes
i amb les parpelles quietes
deixen roncar la veu.
Ressona per les fulles
com un trontoll de vidre,
carbònic, que hipnotitza
les tardes als carreus.
I un empedrat ben tòrrid,
que fumeja miratges
aquosos, insondables,
emprèn, amb uns pneumàtics,
sons d’aixafar un terròs.
El món, a les oïdes,
és l’aire de les busques
que van ventilant hores
i aquells badalls expressos
per destapar-ne el vel.

* * *

Afegeix un comentari