Emigdi Subirats i Sebastià

Carles Riba i Bracons

En Carles Riba (Barcelona 1893-1959) tenia arrels familiars ebrenques per banda paterna. El seu progenitor, Francesc Riba i Lledó (Tortosa 1848-Barcelona 1904) va ser un ferm representant del catalanisme en ebullició a finals del segle XIX. Va ser redactor de la influent revista “La Renaixença” i de “L’Art del pagès“, en la qual va publicar estudis sobre legislació agrària i temes econòmics i socials. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i va publicar opuscles sobres temes com el Tribunal de les Aigües de València o el laude arbitral a l’Edat Mitjana. Va traspassar quan el poeta tenia només 11 anys, amb la qual cosa la vinculació del xiquet amb la terra natal del pare va quedar força restringida. Tanmateix hi va mantindre un evident vincle emocional, trasmès molt especialment a partir de la relació d’amistat amb alguns capitosts lletrats de vora l’Ebre.
Un cop realitzada una carrera literària de notable prestigi, igualment com a traductor dels clàssics grecs antics i dels moderns nordamericans com Poe, i havent assolit els màxims mèrits acadèmics universitaris, en dos facetes diferents de la seua vida va tindre una destacada vinculació amb diversos escriptors ebrencs de prestigi. Primerament, a l’exili de Montpeller l’any 1942 amb l’Artur Blade i Desumvila, mentre que durant la següent dècada amb els llavors joves redactors de la revista GEMINIS (1952-1961), Gerard Vergés i Jesús Massip.

La residència d’intel·lectuals de Montpeller
L’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907-Barcelona 1995) va arribar a Montpeller al maig de 1940, després de mesos d’anar deambulant esmaperdut per les terres de l’hexagon, des que va creuar el Coll d’Ares al mes de febrer de 1939 i va entrar en la ruta incògnita de l’expatriació. A Montpeller es va instal·lar en una residència que aplegava intel·lectuals, escriptors, artistes i polítics catalans. La vida cultural i acadèmica prenia vida, així com tota mena de tertúlies amb força contingut lletrat. Bladé va fer notables coneixences, fet que li va permetre deixar-ne un valuosíssim testimoni escrit. Va tindre un especial interès a contactar amb Carles Riba i la seua esposa Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona 1889-1976), destacada poeta igualment.
Els va presentar l’excèntric filòsof Francesc Pujols (Barcelona 1882-Martorell 1962) el 22 d’octubre de 1941 a la seua residència familiar situada al número 34 de l’Avinguda de l’Agricultura. Bladé ens en dóna tota mena de detalls a “L’Exiliada“, tota una joia memorialista de les nostres lletres. A partir d’aquest primer encontre, hi va passar moltes estones enraonant amb ells, a la vegada que realitzaven abrandades recitacions poètiques. Bladé escoltava atentament tot el que li transmetien els mestres poètics Riba i Arderiu, prenia tota mena d’apunts que podem llegir en el llibre esmentat i en altres nombrosos escrits memorialistes que fan referència al prestigi del matrimoni Riba-Arderiu entre els exiliats a la històrica ciutat del Llenguadoc. Els temes de conversa queden ben explícits en el següent paràgraf:

Hom parla de poetes i de llibres. S’evoquen altres temps “allà baix”, a casa nostra, quan tot rutllava, quan no hi havia guerres. Hom conta anècdotes (Carles Riba recorda la figura de Mossèn Clascar, col·laborador de l’institut un home digníssim, tal com ens el pintava Pompeu Fabra, alt i ferm, amb uns ullarros – diu el poeta -; que es corcava per dintre entre la feina i els enormes maldecaps familiars i les picabaralles i “triquiñuelas” de les monges; un home de passions contingudes, que s’arribava a rebolcar per terra en una mena de paroxisme ocasionat per la seva tragèdia interior inconfessada). Més tard es parla dolorsament dels que van morint a l’exili: Gabriel Alomar, mort al Caire, ja fa uns quants mesos; el Mestre Millet, mort darrerament a Barcelona i acompanyat per una manifestació de milers de persones.

De les nodrides converses a ca Riba-Arderiu en treiem tres aspectes trascendents: la preocupació pel futur de la llengua i la cultura catalanes baix el règim genocida franquista, l’immens esperit cultural que els portava a emprendre empreses literàries de molt de pes malgrat les circumstàncies en què vivien, a la vegada que se’ns retrata acuradament el delicat moment moral i econòmic pel que passaven tots els exiliats:

La gent té por. Fa cosa de quinze dies la policia va tornar a passar per les cases de molts compatriotes i se’ls van endur a declarar davant els comissariats del barri respectiu. Al cap d’unes quantes hores els van deixar anar. Tot plegat augmenta aquesta tensió i aquesta angoixa que hom va patint des de fa molts mesos. Pot ser que no passi res, però pot ser que algun dia la cor – ja molt fluixa pel que es veu – es trenqui. Ens sentim una mena de victimes propiciatòries a punt sempre.

GEMINIS
Els poetes Riba i Arderiu varen retornar a Catalunya el 1943, on sofreixen la vigilància estricta de moviments per part de la policia feixista, i on esdevenen tristíssims testimonis de la situació reclosa en què ha quedat la cultura catalana. Altres intel·lectuals s’havien embarcat cap a Mèxic, estat que mai no va reconèixer el règim franquista.
Tanmateix, continuen una carrera literària molt notòria, Riba esdevé el mestre de les noves generacions sobretot a partir de la publicació d’Elegies de Bierville, la gran obra de la primera postguerra. En les dotze elegies que conformen el llibre es fonen, potenciades per la soledat i la manca d’història del paisatge de Bierville, tres realitats molt diferents que esdevenen gairebé mítiques: el jo del poeta, el del seu poble i una Grècia que és pàtria comuna, a la qual el poeta es gira ara que es troba sense la pàtria que li és pròpia.
Els llavors joves literats Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) i Jesús Massip (Roquetes 1927) sentien veritable veneració per la immensa figura de l’autor d’Estances, entre altres joies poètiques. El tractaven amb tots els honors, des de la més gran humilitat juvenil, a la vegada que enlairaven a la seua obra mitjançant tot un seguit d’articles de crítica literària.
Al número 33 de GEMINIS, la revista literària de més qualitat que s’ha publicat a la riba baixa de l’Ebre, corresponent al juny de 1957, Massip publicava l’article “Con la poesía de Carles Riba”. S’escrivia en la llengua que es podia, com remembrava ara i adés el gran Manuel Pérez Bonfill (Tortosa 1927-2018). Massip ens presentava des d’un primer moment les seues inquietuds:
Hace tiempo debí hablar de Carles Riba. Estoy en deuda con nuestros lectores de GEMINIS y no sé como cancelarla. La ocasión se me presentó con la Antología de Carles Riba que editó “Insula” (de Madrid) en homenaje a nuestro poeta, con aquel cordial manifiesto (larga lista de nombres, apellidos, muchos amigos, casi todos conocidos) y con motivo de los sesenta años del poeta: “Cuantos firmas a continuación, hacen público su tributo de admiración al poeta y al humanista… Carles Riba, cuya voz poética es una de las más puras de la lírica contemporánea.
Posteriorment, s’honora de les arrels tortosines del mestre poeta:
Porque desde el punto de vista anecdótico me sería fácil, por ejemplo, recordar aquella confesión suya de ser, por la sangre, catalán de Tortosa (de esta tierra de marca) y serlo por lo tanto des de lo más íntimo. En efecto, los ascendientes de Carles Riba son tortosinos; y esta sorpresa mía fue acompañada de una emotiva descripción aérea de nuestra ciudad. (Cuando Carles Riba – camino de Madrid – mostró este castro tortosino a una compañera de viaje que le preguntaba por su tierra, supo distinguir entre las casas – ¡todavía! El círculo de la antigua plaza de toros de Tortosa: su ciudad, sobre la aorta dela geografía ibérica.
La resposta d’agraïment de Riba es publica al número següent del mes d’agost, significativament en català:
Gràcies ben de cor. En més d’un punt em descobreix alguna cosa de mi a mi mateix, bona crítica, doncs, la més humana, la ligada amb la humanitat temporal de l’autor i del lector. Tant més d’agrair, i agraïda cregui-m’ho.. La anècdota de l’avió no és ben exacta de fet, però ho és més enccara de sentit profund. Plau que un fet en ell mateix insignificant vagi cap a un valor de mite. Ben mirat, vaig tenir una emoció estranya de veure la meva Tortosa esquemática des del cel, jo que fins aleshores només l’havia sentida en tumult dins els seus carrers o retrovada misteriosament actuant a les meues arrels.
Tanmateix, és al número 40, de juliol de 1959, quan trobem el gran homenatge a la figura de Riba. S’inclouen dos articles, un a portada titulat In Memoriam, de Jesús Massip, i l’habitual epístola de Gerard Vergés de la secció Cartas de la provincia, aquest cop titulada A Carles Riba, en su muerte. El mític poeta tortosí li dedica algunes frases per a la memòria:
Era un mediterráneo apasionado, con muchos siglos de cultura en la sangre. Cultura viva, sedimentada recreada. La evoco en Peñíscola, en la soleada mañana primaveral, codicioso de cuanto veían sus ojos, joven como la mar. …Y esto lo repetía usted al frente de los versos más profundos, más serios y más hermosos que se han escrito este último cuarto de siglo en lengua catalana.
Massip també li va dedicar el bellíssim i sentit poema Rèquiem per Carles Riba:

S’ha decantat definitivament
la testa venerable: Carles Riba,
testa – de test – romana – te’n recordes?-
Al reclam de la terra va l’argila.
Portaves la paraula com penyora
de llum, i l’encenies cada dia,
cada vegada que parlaves, sobre
l’orografia del paisatge, antiga,
qe ens descobries nova a totes hores
– hora de nona, tèrcia, hora de prima -.
Te’n recordes? la nona filològica
dels xiquets catalans (Sobre Peníscola,
a l’altura del mar Mediterrani,
poaves dins del mot l’aigua llatina).
Tota la teva fesomia plena
del sol, de la memòria amorosida
de la “petita cosa” que, en l’exil
reta fidel com tu, pròxima i viva.
Ja veus que fàcil tot. Ja l’esperança
s’ha fet per sempre més visió beatífica.
Allí els Tres Reis d’Orient – de savi cor –
tambe Vossler, el mestre. Ple de vida,
Llàtzer haurà vingut a conhortar-te
de la separació de Clementina.
– Ja veus que fàcil tot, quanta esperança!-
Déu ens ha dit, Aneu, la vida és dita.
Carles Riba, amic nostre, – Pater noster-.