“L’escola”, poema pedagògic de Roc Llop i Convalia

Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vitry-sur-Seine 1997) era mestre de l’escola republicana. Va ser destinat a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, població menuda amb un alt regust literari des de la figura poètica del Rector al segle XVII. Des de ben jove va donar mostres de la seua vocació docent mitjançant la redacció de diversos projectes pedagògics que pretenien orientar una important renovació en l’àmbit de l’ensenyament. L’Escola republicana s’obria al laïcisme, i mitjançant un nou projecte de llei impulsat pel polític Marcel·lí Domingo s’introduïa l’ensenyament del català. Era un moment de canvi, d’il·lusió, en el qual l’escola havia de realitzar una funció fonamental davant dels canvis socials i laborals que s’anaven introduint.
Va ser represaliat després dels Fets del 6 d’octubre de 1934, quan el President de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, dintre de la República estatal. Va estar empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, a la vegada que se’l va apartar de la docència.
Un cop el Front d’Esquerres de Catalunya va sortir guanyador de les eleccions generals del febrer de 1936, després de dos anys de bienni negre, així com el Frente Popular a nivell d’estat, va reemprendre la seua tasca pedagògica. En esclatar el conflicte bèl·lic, va ocupar diversos càrrecs en l’àmbit cultural i de l’ensenyança al Camp de Tarragona. Ens informa el diari “La Humanitat” del 22 d’agost de 1937, en el seu número 1712, que:
Ha estat nomenat delegat d’Ensenyament a la IV regió, que comprèn Conca de Barberà, Ribera, Priorat i Baix Camp, el ciutadà Roc Llop i Convalia“.
El 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT-AIT. També va ser milicià de la Cultura en un batalló de Sanitat.

Després de passar quatre anys a l’infern de Mauthausen-Gusen, va instal·lar-se a París l’any 1945. A part d’una intensa tasca literària, bibliotecària i política, va redactar igualment diversos tractats pedagògics i articles referents a l’àmbit de l’ensenyament a les revistes “Hispania” i “Terra Lliure”. Justament és en aquesta darrera publicació, al número 17 correponent al segon bimestre de 1974 on va veure la llum un poema que retrata el seu ideari docent. Es tracta de L’Escola, heretgia pedagògica, signat a París a l’agost de 1974, l’any abans que estirés la pota el dictador.

L’Escola
(Heretgia pedagògica)

Mestressa, bona mestressa:
Per què tanques els infants
a la gàbia de l’escola,
si els horitzons són tan grans?

En aquests primers versos ja situa plenament la problemàtica a analitzar. Per mitjà de la paraula gàbia, el poeta vol denunciar el tancament de l’ensenyament entre quatre parets, mentre hi ha un món obert al seu redós a explorar. L’ensenyança de la vida queda contraposada a l’ensenyança entre murs. Si usem les expressions angleses indoors i outdoors, queda reflectit un model d’ensenyament pel qual lluitar.

Tenen la flor de la tarda,
per desfullar-la amatents,
entre crits, jocs í rialles
les testes hissant als vents.

Obre’ls la porta, que volin,
igual que un estol d’acalla!
L’Aritmètica els empatxa;
i si hi ha verbs a conjugar,
ells conjuguen fantasies
que voldrien atansar.

De seguida el poema agafa gran velocitat d’ideari, veritable vertigen. Obre’ls la porta, que volin, que aprenguin del dia a dia, que l’aritmètica i les conjugacions els empatxen i els empresonen. El joc i les rialles són aprenentatge, les fantasies formen part del seu present i del seu futur.

Si tu vols aprendre els comptes,
que són molt «durs de pelar»,
fes-los que comptin poncelles
que estan a punt d’esclatar.

La Història, tu pots narrar-los,
(la d’avui i la de demà),
com encisada rondalla,
amb un somriure a la boca
i un afalac a la mà.

Els versos següents són una crítica severa a la manera d’aprendre els números i les lletres. La mala cara no té futur, el somriure porta a l’aprenentatge eficient. El model de mestre antic, malcarat i que feia por queda totalment denunciat en uns versos que encoratgen a un canvi radical de model educatiu i de personal docent.

Geometria te’n farien,
— per a vendre i per llogar
mesurant un prat ami)
herba on poder-s’hi rebolcar.

Quadricularien vinyes,
encisats pels seus mims;
i comptarien les passes
de la plana fins als cims.

si hi ha un riu a la vora,
de gimnàsia te’n faran
joiosos de batre l’aigua
peus i bracos tot nedant.

Seguidament, situa la natura com a marc evident de progressió educativa. L’encisera natura que tenim al nostre voltant, amb vells corrents d’aigua i vinyes verdes vora el mar, amb cims plens de bellesa natural… tot plegat, el món real del qual s’ha d’aprendre.

Que tot sense dar-se’n compte,
lliçons que els van de «costar»,
les aprendran quasi d’esma,
amb un tot i amb un no res.

Un vers cabdal: les aprendran quasi d’esma. És a dir, tota la dificultat acadèmica queda vençuda per l’acadèmia de la vida. Fora de la pissarra negre, allunyats del regle castigador, de la cara llarga del senyor professor, la verdor que ens envolta, la frescor d’un riu o la blancor de la muntanya donaria un toc diferent a l’ensenyança, motivaria l’infant i li faria aprendre d’una manera atractiva i senzilla.

Mestressa, bona mestressa:
Si el meu consell et va bé,
llença la clau de la «gäbia»
i fes l’escola al carrer!

El final és veritablement apoteòsic. Missatge clar i català. La mestra s’ha de desfer de la clau de la gàbia empresonadora que impedeix un aprenentatge humanitzat. L’escola al carrer agafa la simbologia de llibertat, de creativitat, de formació humanista del jovent.

Ens trobem, llavors, davant d’un poema ben significatiu de la producció prolífica de Roc Llop, que sempre va tindre l’ensenyament a primera línia del pensament. En va fer retòrica en prosa, i va composar càntics poètics com aquest envers una necessària renovació pedagògica i de formació del professorat.

Afegeix un comentari