Emigdi Subirats i Sebastià

Gerard Vergés donava fe del fet que tenia alguns mites lletrats que l’havien influenciat altament en els seus quefers literaris: un dels quals va realitzar la seua extraordinària tasca poètica i dramàtica a cavall dels segles XVl i XVII, cas de William Shakespeare (Strattford-upon-Avon 1564-1616); mentre que l’altre en ple període considerat estèticament barroc, cas del nostre Francesc Vicent Garcia (Saragossa 1578-Vallfogona de Riucorb 1623), conegut literàriament com a “Rector de Vallfogona”.
El poeta tortosí va ser un fervorós lector de llur extensa obra. Consegüentment, aquest parell de monstres literaris li varen inculcar una notable passió pel sonet com a estrofa poètica de notable potencial atès que l’havien conreat al màxim nivell. La seua obra poètica i narrativa la podem considerar com a excelsa, encara que no va ser evidentment prolífica. Tanmateix, en les anàlisis crítiques acurades dels seus esplèndids versos s’hauria de dedicar un espai transcendent al sonet, ja que va esdevenir un dels seus models poètics veritablement centrals.

Ja en els seus orígens literaris en llengua castellana als anys 1950, l’apotecari tortosí va treure a la llum les seues primeres estrofes petrarquesques. En aquest període pioner de joventut trobem implícit un evident emmirallament en els grans clàssics medievals com l’italià Francesco Petrarca (Arezzo 1304-Pàdua 1374), així com en els prolífics sonetistes del segle d’or de les lletres castellanes, sobretot Luis de Góngora y Lucientes (Còrdova 1561-1623), mestre impulsor del culteranisme.
No cal dir que el jove Vergés va entusiasmar-se de ben d’hora amb el gran sonetista de la literatura catalana, el Rector de Vallfogona. Conjuntament amb l’altre impulsor de la revista GEMINIS (1952-1961), li varen dedicar diversos articles a la cultural publicació com a gran referent, també pel fet que estava lligat familiarment a la ciutat de Tortosa. De fet, durant segles se’l va considerar com a natural de la ciutat fins al descobriment recent de la seua partida de naixement per part de l’investigador literari Enric Querol.
Continuant en el mateix àmbit, en un dels seus darrers articles publicats a la premsa comarcal, concretament a La Veu de l’Ebre, Vergés mostrava el seu interès per la figura de D. Francesc de la Torre i Sevil. Nascut a Tortosa el 1625, conreador igualment del conceptisme, se’l considera com al gran poeta de la segona meitat del segle XVII, un cop havien desaparegut els extraordinaris autors que varen donar gran fama a les lletres castellanes: Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Luis de Góngora i Francisco de Quevedo. L’autor barroc tortosí, de llinatge patern procedent de Mont-roig de Tastavins, que va residir majoritàriament entre Saragossa i Morella, va ser un fervorós sonetista com podem comprovar en la seua gran obra, Entretenimiento de las musas (1654), poemari que està dividit en quatre parts que denomina “manjares“, cadascuna de les quals fa referència a assumptes sacres, heroics, lírics i burlescs.

Sonets propis

En una entrevista publicada a BeCEroles per Ferran Benaiges, el poeta ens fa la definició de sonet, a partir d’aquí podem entendre el seu quefer molt millor:
I sobretot, que en allò que és important, és que sàpigues fer sonets. Perquè un sonet per a mi és una forma poètica que inclou o contempla tots els secrets de la poesia. Per la rima, per la cadència, per l’exposició: primer una descripció, després exploració d’aquesta descripció, finalment una conclusió. És a dir, un sonet és com un ser articulat amb nervis que van del cervell a la punta del peu. No és fàcil un sonet. I de vegades, el vols fer tan perfecte que et queda una cosa encarcarada, i massa literària, i massa sense sentit. In media virtus. Si saps no passar-te de rosca, i no quedar-te per sota, i tens la sort d’encertar-la, doncs un sonet és una peça. La qual cosa no vol dir que un vers blanc siga tant bo com un sonet. O siga, cada cosa té el seu modus operandi, la seua manera d’actuar, d’escriure i de fer.
Si entrem ja en els pioners sonets de creació pròpia, podem notar el seu incipient inici quant a la concreció d’algunes rimes, tot i que mostra un bon domini de la mètrica. Tracta temes que seran una constant en la seua obra futura, sobretot quant a la vida natural i a la fauna. A la vegada, ja usa un vocabulari prou ric, carregat d’adjectius il·lustratius del missatge a comunicar. Com a exemple ben específic trobem el Soneto de les bueyes, publicat a GEMINIS.

En la joroba verde del otero,
ara la tierra un buey, manso y cansino,
bajo el cielo de oro vespertino
que dora los guijarros del sendero.
Tiene el buey en sus ojos un lucero,
glauco y agonizante como un trino,
roto al nacer. En el azul salino
del aire asciende un blanco reverbero.
Oh bueyes de Aragón en el paisaje
crepuscular y vago de la sierra,
bueyes grises de grupas cadenciosas.
¡Oh bueyes que imprimís el tatuaje
de los surcos feraces en la tierra,
en las tardes de estío silenciosas!

L’any 1988, quan ja havia estat guardonat prèviament amb el Carles Riba de poesia (amb L’ombra rogenca de la lloba) i el Josep Pla de narrativa (amb Tretze biografies imperfectes), treia a la llum un tercer delicatessen, Lliri entre cards. Es tracta d’un deliciós poemari, en el qual va sorprendre tothom amb el seu impecable conreu de la famosa estrofa petrarquiana. Per mitjà d’un nombre de sonets ben considerable, es permet retratar tot un seguit de temes que li causaven un gran interès. Cal destacar molt especialment el seu esplèndid ús mètric a redós d’una lírica de notable sonoritat i elegància. Seguint els seus tres eixos temàtics habituals: l’ésser humà, el paisatge i el temps que passa, com a sonetista també fa ús del to elegíac i de la seua implícita ironia que li va donar una identitat pròpia. Un sonet ben representatiu de la seua producció és Brucella Melitensis:

A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses
de la batalla d’Agnadelo, el 1509, escrivia sonets

Astre apagat la més fulgent estrella,
torre enrunada la que fou més alta,
a la gentil marquesa de Morella
se li ha marcit la rosa de la galta.
Per causa de la llet d’alguna ovella
la galana marquesa està malalta.
El germen metzinós es diu Brucella;
les febres que pateix, febres de Malta.
Malaltia veient tan espantosa,
misses ordena el bisbe de Tortosa
i a Roma fa el marquès pelegrinatge.
Però som a l’any mil. Mai no sabràs
que la culpa no fou de Satanàs,
sinó d’un tendre i exquisit formatge.

Sonetista traductor

El 1994, en un període àlgid de la seua producció, va tornar a fer una aportació magnífica a la literatura catalana mitjançant la traducció de Tots els sonets de Shakespeare, una autèntica obra mestra que ha estat altament lloada pels analistes poètics, per la qual li van concedir el premi Serra d’or a la crítica de 1995. El poeta Vergés admirava profundament el bard d’Strattford, l’obra dramàtica del qual havia apamat des de ben jovenet. Amb gran destresa, domini de la llengua catalana, coneixement de l’anglès, i capacitat versadora, va aconseguir fer una magnífica traducció que ens endinsa en una autèntica aventura poètica com és, indubtablement, la lectura dels 154 sonets, aquest cop en la llengua nostrada. Eliot, Ausiàs, Vallfogona, Shakespeare… quatre noms claus en l’obra vergesiana!

Agafarem com a referència el sonet 18, un dels més elegants de l’obra del geni anglès, el qual ens situa davant d’un temps inclement que afecta la quotidianitat, tema que li encantava al poeta apotecari:
És que puc comparar-te a un jorn d’estiu
quan tu ets més adorable i més clement?
Brots tendres bat l’oratge intempestiu
i el bon temps s’interromp sobtadament.
Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina
i cops que l’or del cel a penes dura,
tota bellesa fatalment declina
per l’atzar o pel curs de la natura.
Però jo veig perenne el teu estat,
i sense perdre un bri de gentilesa.
No et retindrà la Mort al seu costat
si un vers etern el teu encant palesa,
mentre l’ull miri i l’home no hagi mort,
viurà el meu vers i et donarà suport.

L’original shakesperià:

Shall I compare thee to a summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate.
Rough winds do make the darling buds of May
and summer’s lease hath all too short a date.
Sometime too hot the eye of heaven shines,
and often is his gold complexion dimmed,
and every fair from fair sometime declines,
by chance or nature’s changing course untrimmed.
But thy eternal summer shall not fadet,
nor lose possession of that fair thou ow’st,
nor shall death brag thou wander’st in his shade.
When in eternallines to time thou grow’st.,
Se long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee.

Adaptació a l’anglès

A manera d’homenatge personal a la seua passió sonetista, i al seu treball en el foment d’aquesta estrofa poètica d’origen medieval, sobretot amb l’adaptació dels sonets shakesperians al català, he gosat traduir-ne alguns dels seus a la llengua anglesa.
Art poètica
A R. M., que m’ha enviat un recull dels seus versos
Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.
El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.
Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.
Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.

Poetic Art
A R. M., who sent me a compilation of his verses

Dear friend, being a dreamer when writing,
who believes rhyme and measure
are the secret, inglorious venture
to your ship for “closed form” is waiting.
Dark word and diffuse belief
will dig your burial certainly.
the true poet never writes literary.
Rhetoric, – dear friend -, is like relief.
I know it is easier to give advice
than write good verses, since scenery,
despite bad poets, may be nice.
New Abraham, courage is highly necessary,
to kill your own children with a knife.
Saving, among a thousand ones, a photography.
(Trobar clus or closed form was a complex and obscure style of poetry used by troubadours for their more discerning audiences, and it was only truly appreciated by an elite few).

Gerard Vergés no va abandonar mai la seua afició sonetista, que el retornava als seus orígens lletrats i l’aprovava a la perfecció de l’estructura poètica, tal com ell acostumava a definir el sonet tant en converses privades com en entrevistes públiques.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!