El meu Manel Ollé (4)

DISCURS DE LA NIT DE LLIURAMENT

DEL GRIFONET A MANEL OLLÉ I ALBIOL

Ulldecona, 14 de desembre de 2013

Ja saps Manel que el grifonet s’encomana a la mostra de l’olivera, d’on surt el fruit i on s’engendra l’oli que ens alimenta. Aquest oli és l’essència veritable de la dieta mediterrània. Tanmateix, vora l’Ebre tots sabem que Manel Ollé és un agent de la cultura, un mestre que alimenta l’alumnat i espargeix tants de sentiments lloables. Durant dècades de docent ha nodrit de catalanitat, de lletres, de mots, generacions i generacions de joves, Durant dècades d’escriptor ha nodrit de catalanitat, de lletres, de mots, tants i tantes lectors i lectores.

Ja saps Manel que la nostra nació catalana s’estén de les Corberes al Segura i del Cinca, amb la barca del temps amb el vent de llevant, a l’Alguer. Des de dalt de les Alberes, albirant el mític Canigó, ressonen veus de terra; el nostre Pirineu agafa embranzida i passa per Andorra, el país català de les nacions unides, la nostra internacionalització; la llengua s’enriqueix per ponent amb poemes de Lombarte (el nostre Desideri, mestre del vers) i Moncada (el nostre Jesús, mestre de la paraula); i agafa tants accents per la vella i nova Catalunya, ara en vies d’alliberament. En terra de cruïlla, la nostra, es trenquen fronteres lingüístiques i culturals, mentre la llengua va baixant fins a Guardamar, darrer dels pobles de parla catalana. I després mar endins, la Mediterrània, el mare nostrum, i s’expandeix per Menorca, terra de Pons Ponç; per Eivissa, terra de Marian Villangómez, per Mallorca; terra de Mossèn Alcover, fins arribar a la Barceloneta de Sardenya, l’Alguer, la nostra Barçaruneta: dara banda da punent, hi ha una terra llunya llunya és la nostra Catarunya, bella forta i ranaixent, cantava Antoni Ciuffo “Ramon Clavellet” ara fa més d’un segle, entusiasta de la llengua catalana, com tu, com jo, com tants i tantes!

Saps Manel que han anat passant els anys i has anat nodrint alumnes de tota mena amb lletres, amb el teu entusiasme i amb el teu mestratge. Has estat anys i panys ensenyant, mentre criaves i educaves el fill i la filla, Josep i Cinta, al costat de la sempre estimada Cinta Sabaté, artista de cap a peus i companya ideal en la teua Ítaka familiar i personal. Saps que a l’institut de Tortosa, cap altre nom ha de rebre!, s’ha parlat des de fa anys de Manel, aquell profe que tostemps explica com es fa el brossat (que a Ulldecona, el teu poble, se’n diu brull), que coneix tots els noms diferents que reben els moixons arreu de la serralada del Montsià (a La Miliana i al barri Castell, als Freginals i a les Ventalles, al Mas, a Santa Bàrbara, a La Sènia, als Valentins o a Masdenverge), que s’interessa pels costums i pels hàbits ancestrals, els menjars de la iaia i els vestits de pagès, que parla i parla i, tothora, ensenya i ensenya.

Saps Manel que Ramon Llull va ser el més gran filòsof de l’Edat mitjana, savi enciclopèdic que escrivia en quatre llengües, ara que hi ha uns quants que només voldrien que se’n parlés i conreés una! Ausiàs cantava l’amor i els seus versos s’han transmès in saecula saeculorum, i Tirant va morir al llit, en el llibre més gran del món durant segles, quan Sant Vicent Ferrer pregonava per l’Europa mediterrània en català i descalç. I Cristòfor Despuig posava clar i català en boca d’un cavaller valencià; els valencians d’ací de Catalunya som eixits i la llengua d’ací la tenim, tot i que pel contacte amb el castellà molt trastornada. I Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona de Riucorb, composava versos atès que volia dir-nos que prou tenia de la llanesa de la llengua catalana.

Els anys ens castigaren, comte ducs i ducs d’Anjoy varen ser els botxins, Olivars i Borbons, mal viatge qui us parí, més li valdria a vostra pàtria que hagués nat un escorpí. Tanmateix, l’esperit català va aguantar i aguantar: al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor.

I Verdaguer, mossèn Cinto, va fer renàixer orgull i honors de pàtria. Pere Labèrnia, de Traiguera, escrivia el gran diccionari de la llengua catalana del segle XIX. I Francesc Mestre i Noé va fer seu el cant vora l’Ebre. I des de terra ebrenca sorgiren Manyà, Garcia Girona, Bellpuig, que grans!, Joan Povill i Adserà de Villalba, Joan Manel Borràs i Jarque de Vinaròs, Salvador Estrem i Fa de Falset, Maties Pallarés de Pena-roja de Tastavins, Sebastià Juan Arbó rapitenc i ampostí. I l’Artur Bladé, benissanetà, i el jesusenc Joan Cid i Mulet van espargir les lletres catalanes per Mèxic, terra asteca, Roc Llop Convalia i Trinitari Fabregat per França, terra de Baudelaire i Victor Hugo, després de la derrota més dolorosa de les que es fan i es desfan. Ressec el llavi de dèria, mil febres cremant-li el front, una fita Catalunya i la llibertat del món, composava Roc Llop, de Miravet, que va haver de passar quatre anys pel camp d’extermini de Mauthausen-Gusen però va aguantar de cos, d’ànima i de catalanitat. I aquí amb regust a Ebre cantaren Gerard, Manolo i Zoraida, mentre Ricard Salvat esdevenia el gran del teatre català. No ens derrotaren, no, Ja saps Manel que no ens derrotaren?

I saps Manel que van sorgir lletres arreu, un altre segle d’or: Salvador Espriu i Joan Vinyoli, Agustí Bartra i Joan Oliver “Pere Quart” (A Catalunya deixí el dia de ma partida, mitja vida condormida, l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida, i avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança, ans d’esperança viuré… una esperança desfeta i una recança infinita i una pàtria tan petita, que la somnio completa), i Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany, Josep Carner i Pere Calders, JV Foix barceloní i Enric Valor de Castalla, Josep Sebastià Pons de Perpinyà i Tísner barceloní, Pedrolo lleidatà i Fuster de Sueca, Estellés de Burjassot i Rafael Garia de l’Alguer, Marti i Pol de Roda de Ter i Vergés de Tortosa. La Maria Mercè Marçal es declarava tres voltes rebel i agraïa a Déu haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida. Joan Corominas, Joan Solà, Sanchis Guarner, Carles Salvador, Miquel Batllori, Antoni Badia i Margarit, Joan Triadú, Albert Manent van estudiar la llengua i la literatura, i les van dignificar al màxim nivell. Allí on hi havia un català sorgia una revista i una editorial, un pamflet i un llibre, catalanitat i catalanitat, i Manel Ollé, el nostre professor de català ens ho ha explicat durant anys amb orgull i passió sense igual.

I saps Manel que ressona la literatura catalana pel país. El docent ensenya i s’enamora de l’ensenyament, estima, ajuda en immensos treballs de recerca, vol ensenyar-ho tot i s’hi dedica amb cos i esperit. I Òmnium cultural, l’ilercavó, ha tingut l’honor de reconèixer els teus mèrits, per a orgull i passió nostrada, per un home, Manel Ollé, que s’ha lliurat a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. No és poca cosa!!!

I saps Manel, les oliveres mil·lenàries d’Ulldecona, les someres i el burro català, els mots i els pobles, els marges i les pedres, els turons i les planúries, tot és nostrat, ens pertany. I ens pertany Macianet el Ventallet i Miquelet Verderol, i el llibre de les abelles, i el vol dels pardals, la mel dels eixams, la flor de carabassera, el grifonet de l’olivera, i l’aixada i la falç, el gos a l’era. Dolça remor de l’aigua en el record!

Martin Luther King tenia un somni: que blancs i negres visquessin junts en pau i prosperitat; també el tenia Madiba Mandela, que fa poc ens ha deixat; i Rosa Parks que va negar-se a deixar el seient de l’autobús tal com la llei forçava si hi havia un blanc en peu. Estem parlant de gent molt gran, Manel. Com el nostre president Lluís Companys, que mataren per ser-ne, deia que Catalunya només ens tenia a nosaltres, mentre altres causes justes del món tenien grans defensors (Martins, Parks i Mandeles). I tots i totes nosaltres tenim un somni, Manel, que es plasmarà el proper 9 de novembre de 2014.

I saps Manel que reconec més que sincerament la teua estima personal envers la meua persona, la meua dona i els meus fills, el teu suport incondicional en totes les meus activitats. Tenint Manel Ollé, no em cal iaia. Tot i que en tenia una i es deia Cinta, i també m’adorava i jo l’adorava. Era filla dels Reguers, i va ser tota la vida cabassera. Segur que a tu t’hauria agradat enraonar amb ella de la llata, les palmes, els cabassos de barcella, el digne ofici de cabassera, que acompanyava escoltant novel·les per la ràdio d’aquelles de més de mil capítols totes les tardes: Simplemente María, La muchacha que vino de lejos, històries humanes i senzilles.

I saps Manel: en la Pobla hi ha un vell que li diuen Tio Canya, porta gorra i brusa negra i una faixa morellana. Tres voltes només va anar el tio Canya a València i la tercera va jurar de no tornar a xafar-la, que a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara. Set vegades va fer cua en presentar uns papers, per no saber expressar-se en llengua de forasters. Aguantà totes les burles, les paraules agrejades, i a la Pobla va tornar. Tio Canya tingué un fill que li diuen tio Canya: porta gorra i brusa negra i una faixa morellana. Bé recorda el tio Canya quan varen portar-lo a escola; set anys, la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova. Però molt més va obrir els ulls el xiquet del tio Canya quan va sentir aquell mestre parlant de manera estranya.
Aguantà càstigs i renys sens gosar d´obrir la boca i l’escola va odiar. Cròniques del carrer diuen d´uns nets que té el tio Canya, que són metges a València, professors i gent lletrada. Quan a estiu vénen al poble, visiten el tio Canya i el pobre vell se´ls escolta parlant llengua castellana. Però cròniques més noves expliquen que el tio Canya ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara. Mai parlen en castellà mai parlen en castellà com han après dels seus pares, sinó com la gent del poble, la llengua del tio Canya. Saps Manel que reviscolen com mai els tios Canya d’arreu de la nació catalana!

I saps Manel que part dels Països Catalans està en vies d’alliberament, que estem vivint en un moment històric, que van sortir dos milions de persones en una via catalana per a la història la passada Diada nacional de l’11 de setembre, quan s’uní amb un sol ideal la Jonquera amb Vinaròs. Sí, les Alberes amb el Maestrat. No podran amb nosaltres, ja que som tot un poble en moviment.

Cinta, mare i filla, Josep, teniu un grifonet a casa, fruit d’un treball memorable, com a professor de secundària, mestre de reciclatge de català, recopilador de mots i escriptor, cosa que el jurat ha sabut apreciar degudament. El seu nom acompanya ja el dels altres guardonats amb el grifonet: el lingüista tortosí Joan Beltran i el músic ampostí Octavi Ruiz, els quals Manel Ollé admira tant i tant ha sabut valorar.

Saps Manel que als membres de l’Òmnium ilercavó ens plau tant que t’hagin concedit lo Grifonet tan merescudament. Saps Manel que t’estimem, i saps Manel que guanyarem!!!!

Emigdi Subirats i Sebastià

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *