Emigdi Subirats i Sebastià

Manel Ollé i Albiol és tot un aixorejador literari, atès que aixoreja consciències des de l’humanisme. Aquesta és la premissa més transcendent que ens ha d’ajudar a entendre la seua idiosincràsia personal i l’abast de la seua trajectòria. Tanmateix, hi ha dos tasques molt preuades de la seua activitat professional i pública que s’han de remarcar molt especialment, les quals són totalment complementàries.

Primerament, des de la seua tasca docent durant més de tres dècades a l’institut de Tortosa va fer estimar de debò la literatura a l’alumnat, Frase en majúscula, a tindre en compte tostemps! No estem, en absolut, davant d’un mestre convencional, d’aquells que m’agrada anomenar com del 4’9 mirat en lupa, dels que valoren únicament un examen o volen castigar l’actitud d’un alumne per dècimes. Tot el contrari, Manel  va ser el docent que va fer agradar les lletres d’una manera molt sui generis, fruit de la seua passió innata i de la seua formació humanista.  El currículum acadèmic és quelcom obligatori, nogensmenys el fet literari extracurricular també és absolutament necessari que sigui conegut per l’alumnat. Per suposat, ajuda a fer agradar la lectura i a agafar interès per les lletres en llur globalitat.

Amb la col·laboració perenne de Manel Ollé, la llavors regidora de cultura de Jesús, Dolors Queralt, i jo  vàrem tirar endavant la col·lecció de llibres del concurs de treball de recerca de la Fira literària Joan Cid i Mulet. Manel la considera essencial, la lloa pels núvols, reivindica en majúscula. Ll’entenc perfectament, ja que va permetre que veiessin la llum reculls biogràfics dels més grans autors de la leltra ilercavona, així com estudis extraordinaris sobre les històriques revistes “La Zuda” (1914-1933) i GEMINIS (1952-1961), entre molts altres estudis heterogenis posteriors. De fet, la seua consulta és gairebé obligatòria per qualsevol que vulgui realitzar estudis posteriors.

Manuel Pérez Bonfill

En segon lloc, la seua altra gran passió ha estat la reivindicació permanent, amb paraules grandiloqüents, de l’obra de tot un seguit d’admirats literats territorials. Si en l’apunt d’ahir vam fer esment de la seua tasca de difusió tostemps de l’obra de l’artista Frederic Mauri (il·lustrador, dibuixant, cartellista, gravador, ex-librista i pintor), Manel Ollé ha estat un militant fervorós i deixeble de grans figures lletrades que ens han deixat com: Manuel Pérez Bonfill (Tortosa 1927-2018), Gerard Vergés (1931-2014)  i Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937-1989), així com del lingüista Joan Beltran i de la poeta Zoraida Burgos, molt especialment, tot i que entre alguns altres.

Aquesta ha estat una tasca abnegada i laboriosa, passional i instruïda, didàctica i alliçonadora. Manel és un rapsoda extraordinari, que imposa tant al públic com a la resta de rapsodes que l’acompanyen en activitats de difusió literària i poètica. Entre les moltes activitats que hem organitzat conjuntament, destacaria sobretot les recitacions completes del poemari vergesià L’Ombra rogenca de la lloba: a les biblioteques Sebastià Juan Arbó d’Amposta i Mercè Lleixà de Roquetes, a la Fira literària Joan Cid i Mulet o l’enregistrament a Antena Caro Roquetes, que va ser emesa per la xarxa de les emissores comarcals ebrenques.

També hem realitzat plegats tota mena d’homenatges a  la figura del gran Desideri, la veu del Matarranya, el darrer dels quals de la mà d’Omnium ilercavó al seu poble natal de Pena-roja de Tastavins a la tardor en motiu del 30è aniversari del seu traspàs. Zoraida Burgos és la seua veritable musa poètica, per la qual tothora té paraules grandiloqüents; així com mostra igualment veneració per la figura de Joan Beltran, lingüista abnegat i glòria de les nostres lletres catalanes. Per suposat, Gerard i Manolo són paraules claus en el seu vocabulari.

Manel Ollé és una persona que creu totalment en els Països Catalans, com a fet cultural i com a ideari polític. S’indigna davant dels perennes atacs contra la nostra llengua arreu del nostre domini lingüístic. La seua esposa, l’escultora Cinta Sabaté, i ell són històrics alumnes de la Universitat Catalana d’Estiu que se celebra a Prada de Conflent, a la Catalunya del nord, des de la qual se’ls ha premiat llur fidelitat. És un admirador i difussor de l’obra del poeta menorquí Ponç Pons (Alaior, 1956) i de l’eivissenc Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa 1913-2002). A la vegada, d’ell rebo tota mena d’encoratjament per tal que continuï els meus estudis sobre literatura algueresa, sabedor de la meua passió pel fet cultural i lingüístic de la Barçaruneta sarda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!