El meu Manel Ollé (1)

Nomenament de Manuel Pérez Bonfill com a fill predilecte de Tortosa al gener de 2017

Hi ha literats que deixen petjada més enllà de la seua lletra escrita, per la seua innata capacitat de connexió amb la ciutadania  o pels amplis coneixements literaris i culturals. Aquest és el cas, indubtablement, de Manel Ollé i Albiol: faldut de naixement, professor de llengua i literatura catalanes a l’institut de Tortosa durant més de tres dècades, investigador literari i lingüístic, narrador incombustible i retratista de la gent humil, impregnat d’un immens amor “irreductible” per l’antiga terra ilercavona  i per la catalanitat .

Com a exemple més específic i aclaridor, el mestre de literatura catalana Manel Ollé, un altre dels nostres professors de sempre, trobava i veia poesia en l’elaboració del brossat, que a Ulldecona li diuen brull,  paraula per fer remembrança i no objecte menor de la seua explicació. Els noms tan diversos d’aquella classe especial de merla, els ceps que es plantaven a partides com la Font de la Gràcia a finals del segle XIX, l’ase “burret” català de raça que s’ha de preservar, els dignes oficis de corretger o de cabassera, la tècnica de pedra seca en la  construcció de marges dels picapedrers, aquell senyor panxut que feia de guardagulla al Lligallo del Gànguil, i aquella dona que sargia jerseis amb una agulla més gruixuda, l’oliva farga recollida a barselles… no cal posar verb per acabar la frase, no calen predicatius ni atributs, s’entén perfectament. En aquestes històries humanes ens trobem la prosa poètica, l’arrel veritable de la narració, la riquesa intrínseca de la nostra parla, les imatges il·lusionants en lletra de la serralada del Montsià, dels barris falduts antics, així com les hortes de Sant Rafel o del barri Castell, connectades per un pont de carros.

La vila d’Ulldecona ha quedat immortalitzada en bona part de la seua obra literària, com aquell rerefons que mai pot caure en el pou de l’oblit. L’arrel de la noiesa sobreviu literàriament per tal de fer-la esdevindre una altra de les poblacions mítiques de les nostres lletres, com a vertader eix conductor d’una comunitat molt respectada. La trobem  ben retradada  en obres com: Macianet, el ventallenc, El llibre de les abelles, L’escamot de la nit serrada i L’última vinyeta, justament la meua primera aproximació a una obra seua, la qual va rebre el premi de narrativa Joan Cid i Mulet, personatge que ell admira profundament i al qual personalment he dedicat tota mena d’estudis. 

En altres  narracions posteriors com, Miquelet Verderol i Macianet el Ventallenc, l’autor se’ns descobreix com tot un diccionari vivent a la recerca permanent de la supervivència de paraules en desús, cosa que se’ns presenta com tot un homenatge a la vida camperola i als oficis d’ans.

Nogensmenys, Manel Ollé, en el seu paper d’escriptor, ha estat tot un mestre de la paraula: el gran recopilador de mots del nostre parlar, que és capaç d’usar tota mena d’adjectius sinònims en la seua conversa i que decobreix els noms dels bolets o dels moixons, els quals reben nomenclatura diversa arreu de les poblacions de la serralada del Montsià.  No és cosa menor precisament, el fet que de ben jove va exercir com a  mestre dels cursos reciclatge de català per a adults en una tasca magnífica en la qual l’acompanyaren magnífics grans docents del català com l’Antoni Nolla, en Manel Pérez i Bonfill i en Joan Beltran. (“Dias” que sento la seua veu dient això són paraules grans, en remembrar aquests personatges).
L’amic Manel ha sigut, sobretot, un home fidel a la catalanitat… tostemps. L’ha mogut l’ideari d’una terra catalana plena, en la qual la cultura fos el motor d’acceleració en tots els àmbits socials. No ha renunciat mai a una catalanitat ferma, que el porta a enfadar-se constantment davant de les agressions perennes al nostre parlar i al nostre model educatiu arreu dels Països Catalans. Es va indignar davant la implantació fictícia i vergonyosa del Lapao a la Franja de ponent, o les aberracions que s’han portat a terme per part les Conselleries d’ensenyament del País Valencià i les illes Balears en altres períodes recents. A la vegada, no troba prou paraules de lloança envers  la tasca d’escriptors mítics malaguanyats com Desideri Lombarte o Jesús Moncada, o d’altres de valencians i illencs com Vicent Andrés Estellés o Ponç Pons. Ell és el pur retrat  d’una catalanitat constructiva i sense embuts, amb total radicalitat en l’estima dels arrels i del llenguatge, la qual no s’agenolla davant de res. La mateixa catalanitat que el porta a viure amb tota passió el moment clau de la història nacional catalana que s’està vivint en aquests moments, ara marcat per l’empresonament inaudit de nou persones pels seus ideals.
Guardonat amb Lo Grifonet de l’Òmnium cultural ilercavó el 2013, així com a Mestre de mestres per l’ajuntament de Tortosa dos anys després (dies abans del moment més dur de la meua vida, amb el traspàs de la meua mare, però vaig prendre part activa en l’acte perquè és una persona única), Manel Ollé és, tot ell, un guardó per a les lletres ebrenques-catalanes. Ell és el rapsoda captivador, l’aixorejador de consciències literàries, el reivindicador dels grans homenots i donasses nostrats (Joan Beltran, Manuel Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Desideri Lombarte, Gerard Vergés)…

Resultado de imagen de frederic mauri, manel olle

El seu nom ha quedat ja estrictament lligat al de la figura immensa de l’artista tortosí Frederic Mauri (1941-2019). Primerament, va tindre cura de l’edició de dos reculls extraordinaris: Els ex-libris de Frederic Mauri i 174 ex-libris de Frederic Mauri, abans d’escriure la seua biografia, Mauri essencial. Aquest ha sigut un treball minuciós amb un resultat espectacular, que ens permet gaudir de la tasca ex-librista d’un dels grans artistes catalans dels darrers temps.

Resultado de imagen de frederic mauri

Gerard Vergés, Zoraida Burgos i Frederic Mauri 

El seu admirat lingüista Joan Beltran (Tortosa 1933) li va fer saber un dia en relació a L’última vinyeta, : “hi ha cent vint paraules al text que els teus alumnes de l’institut no saben”, i el text era d’uns catorze folis. L’ànima inquieta de Manel Ollé no podia permetre que tota una generació pogués deixar perdre la riquesa de la parla nostrada. La seua veritable fita: salvàrem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo (Salvador Espriu)

Afegeix un comentari