Emigdi Subirats i Sebastià

Vaig conèixer  la figura de Curt J. Wittlin (nascut Kurt) durant una assemblea d’Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre l’any 2011, celebrada al Centre cívic de Ferreries. Llavors, jo n’era vicepresident, i el nostre estimat estudiós suís ens va impartir tota una lliçó de coneixements històrics sobre el Compromís de Casp i altres fets medievals decisius. En acabar, el vaig voler conèixer personalment. Vam tindre una conversa interessant, per la qual cosa em vaig citar amb ell a la biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, ja que ell em va dir que vivia al barranc del Galatxo del terme roquetenc i solia freqüentar-la. De seguida vam agafar una molt bona amistat, que m’ha permès admirar-lo moltíssim i valorar altament la seua feina.

Havia sentit parlar de la seua tasca investigadora en l’àmbit de la literatura catalana del Segle d’or, però desconeixia que s’havia instal·lat vora l’Ebre. Per suposat, el fet que fos un suís catalanòfil m’inspirava notable admiració. A partir d’aquí vam anar quedant sovint, unes trobades que m’eren altament nodridores, atès que amb ell sempre aprenies tota mena de coneixements.

Primerament, em va apropar la figura del frare franciscà Francesc Eiximenis, que ell coneixia pam a pam. Vàrem entaular nodrides converses sobre altres importants autors medievals. Fent ús d’una expressió popular: com aquell que defensa un personatge públic (a voltes un futbolista o un cantant), solia crear rivalitat entre grans personatges històrics, fet que em divertia i em causava curiositat. Afirmava categòricament que Eiximenis hauria de ser més important que Ramon Llull per molts motius que no passaré a detallar, a la vegada que criticava fortament la figura de Bernat Metge. Encara tinc ben present la imatge seua aixecant el puny mentre maleïa algunes de les tàctiques mafioses del famós literat barceloní.

Poc després va canviar de residència i va passar a viure al carrer de l’Escorxador vell, just darrera de la catedral de Santa Maria i molt proper a la biblioteca Marcel·lí Domingo. Allí ens vam anar trobant més sovint encara. Els butacons situats al costat dels prestatges dels periòdics eren testimoni de les nostres llargues converses. Com ell aixecava la veu, algun cop l’home de la seguretat ens va haver de cridar l’atenció. La meua estima per ell, i admiració pel seu treball, creixia dia a dia. Vaig prendre consciència de la categoria del personatge en adonar-me que havia fet estudis sobre gairebé tots els grans autors catalans medievals.

A més, compartíem passió per la ciutat de l’Alguer, la qual havia conegut en alguns dels seus actius viatges culturals. Estava molt interessat en les parles dialectals, solia col·leccionar paraules dels llocs que visitava. A la vegada, creia fermament en els Països Catalans, i defensava la nostra llengua arreu del domini lingüístic: de les Corberes al Segura, i del Cinca, amb la barca del temps amb el vent de llevant, a l’Alguer.

L’amistat personal va anar creixent, també la confiança mútua. Em va convidar a berenar un parell de cops a casa seua, amb la presència de la seua esposa, l’estimada Maria Lluïsa. Em va regalar una gran quantitat de llibres seus, i em va fer cinc cèntims de la seua passió excursionista. Vaig descobrir que havia seguit les petjades de Verdaguer, a la vegada que era l’autor de diversos llibres sobre caminades imponents pel Pirineu.

Algun cop parlàvem en alemany, també els solia escriure en aquesta llengua quan volia quedar amb ell. Si una cosa admirava veritablement era el fet que era un políglota que parlava vuit llengües correctament: Schweizer Deutsch (també hoch Deutsch), français, italiano, català, castellano, English, romanès, i provençal-occità. Les nostres converses lingüístiques eren extensíssimes, carregades de comparacions i amb ferma explicació sobre l’ús apropiat. Creia en la riquesa lingüística territorial, havia nascut en un país on es parla una variant de l’alemany inintel·ligible per als ciutadans de Deutschland; havia viscut al Canadà durant 40 anys, on es parla també una variant de l’anglès força diferenciada tot i que molt uniforme a l’hora d’escriure; i ara havia vingut a les Terres de l’Ebre, tota una mina en el fet lingüístic català!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!