Les meues estrofes petrarquesques (6)

 

Un jorn molt ferm, d’alta temperatura,
assolellat, les platges com un ou,
temps isoterm, el goig de la natura,
ben arrelat, l’anhel reviu de nou.

Tot és intens, fogor sense mesura,
un fet innat, ningú del mar es mou,
Eixe immens instant de joia pura,
molt animat, quin gran ambient es cou!

Estem atents, ja estem a mig agost,
el camp extens, es veu un gran congost,
Una calor que fins les pedres bada.

Quin gran plaer, la mar sempre agermana!
De menester, la gent se sent ufana,
Llueix el sol, pigment de gran diada.

La lluna plena, en nit de claror sana,
vora del cel, tot l’univers controla;
com la sirena, enmig d’una mar plana,
bella model que somriu mentre vola.

Veu la carena, vessant de serralada,
guaita fidel, la nostra groga bola;
Mira l’arena, roca ben fragmentada,
sense recel, car mai no se sent sola.

Tota bellesa, amb un groc resplendor,
flama encesa, nit desvetllant amor,
és encisera amb caliu de llibertat.

Nostra deessa, que ens cobreix de color,
amb franquesa, donem-li el nostre cor,
no és cap quimera, ens treu tota maldat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *