Literatura algueresa (1): Antoni de Lo Frasso

La repoblació catalana de l’Alguer va tindre lloc a partir de l’any 1354, a causa de diversos fets bèl·lics i de l’anhel expansionista de la Corona d’Aragó. L’aïllament geogràfic respecte als altres territoris catalanoparlants va comportar que  les manifestacions literàries predominants prenguessin un caràcter bàsicament folklòric. Es tractaven de cançons populars de caire infantil, de bressol o religioses com va ser el cas de: Lo senyal del JudiciEl cant de la sibil·la i de goigs diversos, que són ben representatius dels cants tradicionals relacionats amb el període nadalenc.  Tanmateix, hem de fer esment d’un poema èpic, les Cobles de la conquesta dels francesos, que fa referència a un important  fet històric de la ciutat, el qual ha estat musicat reiteradament. 

Ja a la segona meitat del segle XVI ens trobem amb la figura d’el poeta i novel·lista Antoni de Lo Frasso, el qual podem considerar com al pioner de la literatura culta procedent de la Barçaruneta de Sardenya. Va veure la primera llum a l’Alguer el 1540, alhora que va traspassar a Càller l’any 1600. La seua llengua materna era el sard, tot i que la major part de la seua producció escrita va ser en castellà.


Militar de professió, va fer casa a Barcelona cap al 1571 atès que  fugia de l’unes greus acusacions d’homicidi per raons amoroses que ell tothora va negar. La seua primera obra poètica coneguda es va estampar a la capital catalana. Es tracta de “Los mil y doscientos consejos y avisos discretos sobre los siete grados y estamentos de nuestra humana vida“, la qual fa cinc cèntims sobre diversos oficis i professions remarcables de l’època i està inspirada en les obres de l’escriptor napoletà Jacopo Sannazaro. Un dels seus valors històrics rau en el fet que anava acompanyada d’una extensa descripció en ottava rima de la batalla de Lepant, en la qual probablement l’autor va prendre part. L’anomenada octava reial o octaves és una de les estrofes més utilitzades al llarg de la Història de la Literatura Universal. Normalment decasíl·labs isosil·làbics, els sis primers versos de rima encadenada i els dos darrers apariats (ABABABCC).

En prosa va publicar la novel·la pastoral “Los diez libros de Fortuna de Amor” dos anys després, amb l’aclaridor afegit “donde hallaran los honestos y apacibles amores del pastor Frexano y de la hermosa pastora Fortuna, con mucha variedad de nociones poéticas historiadas; y la sabrosa historia de don Floricio y de la pastora Argentina; y una invención de justas reales y tres triunfos de damas”Justament al pròleg inicial fa una explicació de les raons per les quals la va escriure en una llengua que no era la seua, fent referència al fet que els mariners han d’anar aprenent llengües als ports on fan cap. Tanmateix, no és d’estranyar l’ús del castellà tenint en compte els costums literaris del període en que el va redactar.

Ens presenta una  interessant descripció a la vegada  de l’illa de Sardenya i de la vida de l’alta societat barcelonina, que sembla que va conèixer de prop; així com trobem una interessant descripció de la seua ciutat natal:

La segunda ciudad y llave del reino, es la ciudad de Lalguer , puerto de mar donde yo nací, en la cual fe pelea la mayor calidad del coral, con doscientas fragatas dos mil hombres que entienden en ello, tiene dentro la dicha, ciudad quinientos molinos de fangre, que muelen grano, y quinientos hornos de particulares, que cuecen pan.

Miguel de Cervantes va fer esment d’aquesta obra en el famós capítol del Quixot en què salva algunes obres de la foguera, la qual va ser inclosa. Aquest judici literari del gran autor castellà va facilitar que Pedro Pineda reedités l’obra en una edició de luxe a Londres el 1740. Tanmateix,  hi ha hagut estudiosos que han volgut veure ironia i crítica satírica cervantina, pel fet que Lo Frasso va ser objecte de la sàtira de Cervantes en un llarg passatge del Viaje del Parnaso III  ( vv. 238-272), en el qual se li refereix com a poeta sard, on se proposa que sigui tirat al mar per així fer desaparèixer la seua poesia.

No hem de passar per alt el fet que en aquesta narració s’inclouen dos  poesies en català: Fortuna i Fortunale, així com dos en sard: Cando si det finire custu ardente fogu i Supremu gloriosu exelsadu.

Non podende sufrire su tormentu

de su fogu ardente innamorosu.
videndemi foras de sentimentu
et sensa una hora de riposu,
pensende istare liberu e contentu
m’agato pius aflitu e congoixosu,
in essermi de te senora apartadu,

mudende ateru quelu, ateru istadu

Un d’aquests càntics en català fa un símil de la navegació marina per arribar al bon port de l’amor, el qual es troba a la pàgina 323 després del llibre novè:

Lo mariner que en “golfo” fortuna alcansa /i veu la nau mortalment perillant/ per fer valent patró  ella costant/ en pensar de fortuna haver bonansa./ Jo lo puix greu turment no em fa mudansa/ dins mon cor amb l’ànima contrastant/ per vos amor en ardent foc cremant/ vivínt molt trist amb tan vana esperança/. A la fi, ja no em pot faltar la mort/ com la tinga per vos ben empleada/ dama que sola vos pot dar-me vida,/ Doncs rebeu-me al gloriós vostre port/ on fins treball ma no molt descansada/ pot navegar fins ésser consumida.

També se li atribueix l’autoria d’un plec solt que porta com a títol: Relación verdadera de la Santa Unión, publicat a Barcelona el 1606 amb el pseudònim  de Frexano, el qual havia usat com un dels seus personatges.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *