Oïu el cerç, poema per al Dia Mundial de la Poesia

Oïu el cerç com suaument bressola
els anhels del jovent en la remor!
Uns cors adolescents vessen galivança
en uns instants de joia sense igual.

L’escola és la llar que l’enginy enllaça,
a la recerca d’onades de clarors,
i un mar d’esperança en allò que vindrà.

Sota l’arbreda ressonen veus complaents,
milers de sons que revolten eixos feliços rostres
que saben que el demà de tots els temps
serà de llunes perfumades i esplendors a pams.

La fullaraca seca desvetlla unes ànimes passionals,
que mai no decauen davant d’entrebancs inerts.
Un jove deixa anar un Guten Morgen,
i arreu l’enteniment esdevé arma general.
Les parles són l’essència de l’existència,
que conreen ideals d’arreu del firmament.

Un altre se’n va ben de pressa terra enllà,
el viatge de la vida s’enlaira ple-na-ment.
Amb unes passes agegantades d’ànima soferta,
una brisa marina ens remembra allò que som,
i s’emporta bufant les mirades inoportunes,
i eixos respirs incerts i angoixants.

La remembrança dels barrots amb gent ufana,
– de nou cors ben nobles segrestats -,
ens fa decaure pro-fun-da-ment la mirada.

De sobte, guaita un infant una gavina blanca,
i somriu a pleret, riu pel futur ben lliure.
És llavors quan el cor és l’espill d’universos infinits.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *