Camina el caminant per uns camins austers
-bell país pirinenc d’aires pur i fresc-
amb paratges eixits de les entranyes de la terra,
un idíl·lic panorama d’alta i bella serralada,
– pinars exhuberants i l’àliga fosca
que recrea el seu vol amb ala blanca-.
La natura regna en un moment d’encant,
s’atura de sobte el rellotge de la pressa
es respira la calma natural de la contrada,
i es pensa en tot allò bell que ens acompanya.
La mirada encesa envers la immensitat
que preserva uns tresors a cada serra,
a cada racó verge que conserva l’olor d’antany,
el dolç sabor d’allò que el progrés no ha tocat,
la bella imatge sagrada de la natura pura.
Nodrides llegendes de quefers quotidians,
l’home del treball i de la suor perpetuada,
la dona mestressa del realm i de la terra.
Des del Santuari de la Mare de Déu de Canòlich, a la parròquia de Sant Julià de Lòria.
Una mirada envers la vall immensa,
la natura verdeja quan l’astre il•lumina.
En un jorn clar des d’un santuari imponent,
un mirador encén la retina ufana,
es pren d’una terra dura i aspra,
– andorrana, lliure i dolça -,
ensucrada pel gudari que respecta una terra,
d’horitzons humans i verds celestials,
de catalana parla i cultura nostrada!
Guaitem arreu i ens topem amb calma,
un bosc de pins presideix la serralada,
home i dona retraten el bell panorama.
Aquí dalt, al Pirineu dels grans cantors,
– amb verd, frescor i vers arreu –
eixos poetes lírics del nostre parlar,
enlairen el mot i tot és ja un bell cant!
Sento la grandesa de la creació,
Sento l’ànima encesa per tot allò sa,
Sento la senzillesa del viure humà!
Tot això tan gran …ens fa sentir a casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!