El meu Manuel Pérez Bonfill (2)

Aquell mateix any 1991 va impartir la conferència institucional en motiu de la Diada nacional de l’11 de setembre al saló verd de l’ajuntament de Tortosa. Sempre he intentat fugir d’aquesta mena d’actes excessivament burocratitzats, però aquest cop el conferenciant s’ho valia. París ve es val una missa, frase cèlebre, escoltar el professor em suposava tot un deure! Va fer un repàs exhaustiu a la història del país, sense deixar d’exposar amb certa nostàlgia alguns dels entrebancs perennes del fet català. Des que tenia ús de consciència havia estat home de puny alçat i de catalanitat alçada!
A partir d’aquí, silenci i poca cosa més durant una llarga temporada. Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, entonava el cantor de Xàtiva. A nivell de ciutat comprovava com l’omnipresència del clergat i de la dreta es perpetuava al poder, mentre que l’anomenada esquerra quedava totalment descafeïnada. Voluntàriament es va recloure a casa. Tota la seua participació pública era l’assistència a algunes presentacions de llibres o d’exposicions artístiques d’amics.
A meitat de la darrera dècada de la centúria passada va veure la llum el segon dels seus reculls narratius, Fràgils, imprès per la històrica editorial tarragonina El Mèdol. Era un conjunt de contes que parlaven de la fragilitat de la vida i de les relacions humanes tothora enterbolides per caràcters infausts. Els vàrem llegir atentament, mentre que pensàvem que era una autèntica llàstima que bona part de la seua producció romangués guardada als calaixos del seu escritori.
Posteriorment, es va publicar el llibre sobre els 50 anys de teatre a l’institut, a càrrec de Manolita Nadal i Ferran Buera, dos antics companys de claustre i amics seus, en el qual quedava ben palesa la importància que va tenir el nostre professor de sempre en la nodrida activitat dramàtica al centre, que es convertí en la seu teatral a la ciutat. El seu treball dramàtic amb els estudiants va donar uns fruits memorables, ja que va ser el gran promotor de les carreres artístiques i literàries. La Mercè Lleixà, en Pere Ponce o la Sílvia Sabaté són tres noms importants del teatre català que van rebre el seu mestratge durant les sessions teatrals de l’institut.
Durant aquests anys, personalment em vaig començar a interessar per la literatura ebrenca. Em vaig llegir molts dels seus articles de la columna Bon dia cultura catalana, que va publicar de manera bisetmanal entre 1977 i 1981 a l’històric setmanari Ebre Informes. Es tracta d’apunts d’un alt valor cultural, pel fet que feia una reivindicació intrínseca de l’ús del català a la premsa escrita, i es mostrava totalment contrari al bilingüisme. Sentia decepció profunda pel fet que l’esquerra no fos més valenta i agosarada i apostés de manera decidida per l’edició íntegra en la llengua d’Ausiàs. Em vaig nodrir de les seues sucoses cròniques sobre la literatura catalana de l’exili, així com de la seua admiració per autors ebrencs històrics com Joan Cid i Mulet i Sebastià Juan Arbó, i d’altres de contemporanis seus com Gerard Vergés i Zoraida Burgos, o grans artistes tortosins com Frederic Mauri o Jaume Rocamora. Eren tot un retrat cultural d’un temps, que em produïen admiració i van forçar la meua inquietud per aprofundir en les investigacions literàries de les nostres lletres comarcals.
Ja hem remarcat anteriorment que no es prodigava en activitat pública malauradament. Pertanyia a la generació de l’exili interior que sentia profunda decepció per com va anar l’anomenada Transició. L’escriptor anglès George Orwell va publicar la seua famosa novel•la Animal Farm, Rebel•lió en la granja, en la qual mostrava el seu rebuig a l’estalinisme, mentre denunciava que els mateixos gossos amb diferents collars actuaven políticament d’una manera errònia, que no els diferenciava suficientment dels anteriors “amos polítics”. La desaparició a la pràctica del seu partit, el PSUC, la contrarietat que li suposava l’activitat política d’ICV, i les continues escissions que sofrien el varen desanimar profundament. Va donar un tímid suport a Esquerra Unida i Alternativa, com a persona d’ideals comunistes que no volia deixar enrere. Algun cop va tancar alguna llista electoral d’esquerres a les municipals però sense cap entusiasme, la decepció amb la classe política era total.
La commemoració del 50 aniversari de la cultural revista tortosina Gèminis (1952-1961) l’any 2002, va ser el primer dels homenatges que li esperaven entrat el nou segle.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *