Estimat Roselló, si volies venir amb la barca del temps, amb el vent de llevant a l’Alguer. Salvador Espriu, un dels més grans poetes dels que es fan i es desfan, també va immortalitzar la Barçaruneta amb un bellíssim càntic. Durant aquesta setmana estem per terra algueresa, i em vénen al cap infinitat de remembrances. Aquest és el tercer cop que visito la ciutat, la qual em desvetlla sentiments molt diferents a les altres. L’Alguer és com un símbol de la catalanitat, allà on si em perdo em poden fàcilment venir a buscar.
Vaig trepitjar la ciutat per primer cop l’any 2000, en una visita amb amics que va ser molt divertida. El segon cop va ser ara fa deu anys, aquest cop en un viatge familiar que ens va portar a un apartament prop de la platja, el qual vàrem gaudir d’allò més. I aquest cop, hem volgut fer una visita sentimental, cultural i de relaxació, després d’un curs intens.
Durant la jornada d’ahir vam visitar llocs emblemàtics de la catalanitat, i ens vam fer la fotografia pertinent per al record. Vàrem rebre la notícia terrible de l’accident que ha fet perdre la vida a un veí del poble i pare de tres amics estimats. El dolor sobtat pel trist traspàs ens va acompanyar tot el dia. Sit tibi terra levis, amic!
La jornada ens va portar pels carrers estrets d’una ciutat idíl·lica. Vam menjar molt bé i vàrem gaudir del bullici d’uns dies de vacances durant els quals el sol brilla damunt del mar i dóna un color de somni. Aquesta és la meua Alguer, la de la parla algueresa i del sol reflectint damunt la blava aigua de la mar. Com és la meua Alguer la seua literatura, els seus escrits, els seus llibres testimoni d’una cultura ancestral. Les meues primeres adquisicions varen ser la traducció al català-alguerès d’El petit príncep, per part de la Carla Valentino (amiga feisbucaire), i un fantàstic poemari del poeta Guido Sari, sobre el qual vull escriure una crítica pertinent.
El llenguatge és viu, més que en altres indrets dels Països Catalans. La pressió lingüística de l’italià, com ho és en altres territoris del castellà i del francès, és ben present. Però la força algueresa permetrà que continuï sent el veritable emblema de la ciutat. Sense l’alguerès, l’Alguer hauria de canviar de nom. Ja no seria la “siutat mia”, que cantava Rafael Sardi, seria tota una altra cosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!