Vergés recitat al seu espai literari

La festivitat de Sant Jordi té regust a rosa, a llibre i a poesia. A Tortosa, el preludi d’aquesta festa única al món, que ens honora com a catalans i catalanes, agafava tonada vergesiana. Diumenge 22 d’abril, a l’espai dedicat al poeta al costat de la Llotja del parc municipal Teodor González, ens vam aplegar per a homenatjar el seu vers i per commemorar el quart aniversari del seu traspàs. Aquest cop la novetat prenia forma amb la recitació d’un poemari sencer: La insostenible lleugeresa del vers, que inclou poemes emblemàtics de la seua producció, molt coneguts pels amants de la seua poètica, com: Fòssil, Venedor ambulant de catifes, Cofre Àrab, L’Àngel o Divendres Sant.

L’alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va ser l’encarregada de donar el toc de sortida a l’acte vergesià amb la lectura del pròleg del llibre, que havia redactat Joan Perucho. L’afamat escriptor barceloni, altament vinculat a la Terra Alta, havia quedat colpit per la qualitat poètica de Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014). Posteriorment, els i les ràpsodes prenien el seu lloc. A tots i a totes els inundava l’emoció de prendre part  en un acte que els venia molt de gust. La Xell Aixarch ens delectava amb la remembrança d’Abú Bakhr al Turtushí, el poeta asceta; a la Sílvia Panisello li tocava recitar els quefers de la Lolita Audí, aquella beateta que estimava els àngels i totes les relíquies religioses; la Cinta Moreso ens entusiasmava amb la història del Crist dins del sepulcre; el gran Jesús M. Tibau ambulava venent versos de catifes; Ricardo Gascon, igualment gran, s’estrenava en la recitació pública amb monstres; Tomàs Camacho, canareu, s’encarregava de versificar els quefers d’Otel·lo; La Montse Pallarès, petita d’estatura, tenia un poema sentit i petit; Vicent Pellicer unia la part i el tot, amb el seu magnífic savoir faire poètic; Rafel Haro, amb veu ampostina versada, remembrava aquell fòssil trencat pel fill angelical del poeta; Lluís Martin Santos, versador de pes, dignificava la història d’un nouvingut com tants altres; Irene Prades, dona de llibres, agafava el vers amb empenta; personalment m’endinsava amb Lord Byron a l’illa deserta estimant Jane i sense l’indi Divendres; la veu, com diuen per la tele, l’immens Manel Ollé recitava un poema immens en llargària, contingut i sentiment; mentre l’Enric Panisello donava mostres de mestratge a la guitarra, amb unes melodies que enlairaven els versos més lírics dels que es fan i es desfan.

Ens n’havíem de recordar de les 9 persones segrestades pel govern espanyol en indrets infectes com Estremera, Alcalà Meco i Soto del Real. Tres jordis celebrarien la seua onomàstica entre barrots per a vergonya col·lectiva. Tota la nostra activitat pública els hi dediquem. Els volem lliures ara mateix

La foto final mostrava rostres apoteòsics. Tothom era conscient que havia tingut l’honor de participar en un acte esplèndid, històric que, needless to say (sense cap mena de dubte) tindrà continuïtat. La Imelda, la vídua del poeta, escoltava a primera fila emocionada i recitava alguns versos de memòria. Alguns dels seus fills i nets somreien emocionats davant de la qualitat de les recitacions. Alguns poden criticar que estic fent un exercici d’autolloança, els sentiments que vam treure a la llum durant l’hora llarga que va durar l’homenatge poètic ens donen llicència. Treiem pit perquè tots plegats hem realitzat una tasca cultural important, a l’indret més vergesià de la seua ciutat natal. La remor de l’Ebre aquest cop se sent des de ben prop: Dolça remor de l’aigua en el record!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *