Els llibres d’història ens fan cinc cèntims sobre el dol nacional que va suposar la mort de Mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902. El poeta de Catalunya va ser acomiadat per una multitud barcelonina que havia vist en la seua figura tot un símbol del país pel fet d’haver revifat literàriament la llengua dels iaios, a desgrat de les fortes controvèrsies que havia viscut socialment durant els seus darrers anys les quals eren de domini públic. Al juny de 1926 el soterrament del geni reusenc Antoni Gaudí tornava a treure al carrer una gran multitud al cap i casal, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera es deia un sentit adéu a un home del catalanisme, a l’artista més colpidor del segle XX. El dia de Nadal de 1933 li arribava l’hora a Francesc Macià, l’avi, el primer president de la Catalunya republicana, el traspàs del qual també va suposar una altra enorme manifestació de dol nacional. Al novembre de 2003 traspassava un altre literat que ens va arribar al cor a tots, Miquel Martí i Pol, el poeta del poble. Hi ha persones que tenen el dot de connectar amb la població d’una manera extraordinària, fet que els permet convertir-se en tot un emblema nacional.
Divendres 2 de juny ens deixava Carles Capdevila, un periodista i escriptor que havia lluitat contra una llarga malaltia de la qual ens n’havia fet partícips. Durant els darrers anys havíem seguit la seua trajectòria professional a través de la televisió i de la premsa, ens hav:ia trasmès tot un seguit de valors lloables i havia demostrat una gran capacitat comunicativa. Malauradament, a l’agost de 2015 ens feia saber AQUESTES VACANCES he fet 50 anys i m’han diagnosticat un càncer colorectal. Durant els llargs mesos de convalescència, va mostrar una gran enteresa mentre ens anava explicant el desenvolupament de la malaltia, els períodes de recuperació i les recaigudes. Va continuar escrivint fins al darrer moment, la seua passió, la seua manera d’expressar els sentiments més íntims. Ens va commoure amb nombrosos articles carregats de tendresa i d’humanitat, combinats amb d’altres on feia bandera dels seus ideals i del model de país que anhelava. En Carles Capdevila es va convertir en tot un símbol novament. La malaltia l’enlairava, ens el feia sentir molt nostre, els seus escrits es convertien en tota una lliçó de vida.
Nascut a la petita població d’Hostalets de Balenyà (Osona) el 1965, comunicador nat, es va guanyar els nostres cors a partir de programes d’humor. Va ser el director fundador del diari Ara, mitjançant el qual endegava un projecte periodístic únic i de nivell en llengua catalana, tot un producte comunicatiu novedós que venia a revolucionar el panorama informatiu del país, on la llengua de la terra ha estat eternament minoritzada. Carles Capdevila anava deixant petjada de la gran en el marc de la premsa d’aquest país en la llengua de la terra, malgrat que els poders polítics històricament han estat marcats per altres tipus de premsa poderosa en una altra llengua, que tants cops han marcat el dia a dia sociopolític català per a la nostra dissort. El seu estil arribava al gran públic i el convertia en un dels periodistes de referència del moment per la seua lucidesa i claredat d’idees, i novament per la seua alta capacitat comunicativa.
Magrat que havia de lluitar contra la malaltia moderna més devastadora, va mostrar una gran enteresa, va seguir amb els tocs d’humor, el seu missatge humà i tendre, intel·ligent i lucid anava fent via. I va arribar l’hora de dir-li adéu-siau. Gerard Vergés és l’autor d’un vers alliçonador: vull morir len-ta-ment com les acàcies que arriba l’abril i ja no rebroten. A l’estimat poeta tortosí li arribava l’abril el dia de Sant Jordi de 2014, fet que també ens va colpir a totes i a tots. L’abril malaurat de Carles li arribava al juny, i tothom va assaborir la tristor de matinada en assabentar-nos-en. Ens l’havíem fet nostre, ens havíem avesat al seu mestratge, s’havia fet d’estimar. Ja no podrem llegir nous articles seus! El dol col·lectiu aquest cop es va fer extensiu de manera gegantesca a les xarxes socials. Se’ns n’anava un referent! La seua esposa, la també periodista Eva Piquer s’acomiadava d’ell amb una frase que ens posa un nus a la gola: La teva vida, amor, ha valgut molt la pena. Seguirem caminant cap a Ítaka, Carles. Sic tibi terra levis!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!