El Tàvec

Seguir els camins compartits amb el Pere però ara en solitari… o buscar-ne uns altres?

Les persones que ens envolten no són solament allò que són, sinó especialment allò que fan amb nosaltres, allò que fem amb elles.

La vida és la suma d’aquestes petites coses i d’aquests petits moments; la complicitat d’una història compartida, d’uns instants junts, de les anècdotes personals, de l’argot que fem servir entre nosaltres, de les coses que ens sabem sense dir-les, dels detalls que fan únics aquells records. Tots tenim els nostres, no us avorriré ara amb els meus.

Quan algú marxa s’endú la seva part de totes aquestes memòries, la seva mirada sobre aquell passat comú, el seu punt de vista sobre les coses viscudes, la seva manera de viure aquelles experiències.

I aleshores? Aleshores què?

Seguir fent aquelles coses que fèiem amb aquella persona però sense ella? O deixar de fer-les i que quedin per sempre intactes com havien estat?

Tornar a pujar muntanyes sense el Pere al costat o fugir de la passió que se’l va endur?

Calçar-se els seus esquís i les seves bótes o treure-s’ho de sobre?

Portar la seva roba, del seu estil, o donar-la per no veure-la més?

Conduir el seu cotxe o vendre’l?

Aquí el dilema doncs quan algú ens deixa per sempre… anar als llocs que anàvem, fer el que fèiem, viure el que vivíem plegats… o tallar amb tot per no patir el dolor de que sigui el que sigui ja no será mai més el mateix, i mai, de cap manera, serà millor del que havia estat, pel simple fet que hi falta una peça indispensable.

I així, 9 mesos després, i amb dues absències més conegudes ahir, una de molt jove, segueixo tenint el mateix dubte, el mateix interrogant…  seguir el camins compartits però ara en solitari… o buscar-ne uns altres?