Quan m’assebento d’una mort inesperada em vénen dues idees complementàries i alhora contradictòries al cap. Suposo que des d’aquell abril de fa 4 anys conec de prop la sacsejada que comporta una notícia d’aquestes i connecto directament amb el buit, el silenci, el sofriment, la desesperació, la incomprensió… que assalten l’entorn d’aquell/a que se n’ha
Tal dia com avui, del 2013, mentre el Cinto i el Pere resseguien la seva última ascensió, la que els duria més lluny, feia un dia estrany com el d’ahir; emboirat, gris, plujós, fred… una anomalia que deixava blanca la Cerdanya, curulla de neu nova en plena primavera. 4 anys, 48 mesos, 208 setmanes i
El mes de juliol sempre es fa una mica difícil, si és que n’hi ha algun de fàcil. El dia 10 el Pere hauria fet 42 anys, que de ben segur hauria dut ben portats; sempre havia aparentat ser més jove del que era en realitat. Ningú es creia l’edat que tenia, i que tan
Algú em va dir un dia que qui guarda les coses obsessivament per si un dia fan falta és una persona insegura, que té por del que pot venir, de la incertesa del futur. Quantes coses absurdes guardem a casa per si un dia fan falta? Com un bressol dels teus pares per si
3 anys i pocs dies després de la mort del Pere, hem tancat per sempre la porta de casa seva, que s’ha obert per altra gent, altres projectes i altres records nous que s’hi acumularan a partir d’ara. “La casa del Pere”, situada “al carrer del Pere”, era una àncora amarrada al desig de que
Fa 3 anys i tots els perquès possibles segueixen sense resposta. Però llavors, envoltats per la boira, sota una pluja fina, ens arribem fins als Prats de Cadí, o pugem dalt d’un cim, o recorrem una carena, o baixem per una tartera, o trenquem una pala de neu immaculada… i tot té sentit. “La vida
A vegades, per motius de feina, he hagut d’anar a la Zona Franca de Barcelona, a tocar del port, allà on s’acaba la ciutat, al final de Ronda Litoral. Des del cotxe, he contemplat el joc de llums i miralls que fan les làpides del cementiri de Montjuïc amb els primers raigs de sol i
Som un diamant de moltes cares, infinites m’atreviria a dir, perquè no solament són diferents, sinó que canvien amb el temps, maduren, es moderen, es radicalitzen, es matisen, s’intensifiquen… Els dies i setmanes després de la mort del Pere, persones de tota mena, amics seus o fins i tot, simples coneguts amb qui havia coincidit
DONEM GUERRA A LA VIDA. Una altra mort propera. Sobtada. Dolorosa. Sentida. I es repeteixen els gestos, les paraules, la incomprensió. Aquell edifici estrany acull persones conegudes, la xarxa del poble, que segueix sent xarxa encara que s’esquinci un fil de la trama. Tot m’és tan terriblement familiar! Comença l’any com va acabar. Amb un
S’acaba l’any i és moment de fer balanç i fer propòsits. Les coses que hem guanyat i perdut aquest 2015. Les que hem après i les que hem oblidat. Les que hem rebut i les que hem donat. Les que hem compartit i les que hem regalat. Els desitjos pel 2016, els objectius, les metes,
Cada dia penso en el Pere, moltes vegades, per moltes coses, cap de les quals tenen relació directa amb ell, però és gairebé instintiu. Em ve sol, sense proposar-m’ho. El cap se’n va a un gest, un record, una paraula, un record, un instant, una opinió… que tenen a veure amb ell. Fa uns dies
Un accident tràgic és sempre un cop que t’agafa desprevingut. Ningú hi comptava. No se t’hauria passat mai pel cap. Et quedaven coses a dir. Voldries ni que fos un minut més, n’hi hauria prou. Una última abraçada. Una última consulta… Però no, la tragèdia sega una vida i aquell pilar arrossega gran part de
Pere se marchó a estudiar en Madrid persiguiendo su sueño de estar cerca de los aviones. 18 años, un niño, una maleta cargada de ilusión y dejando atrás familia, amigos y orígenes. Catalán en Madrid, ¡qué duro sería! y qué duro fue lidiar con esa mentalidad cerrada y burda de esa España atrasada e ignorante
La festa major de Santa Perpètua és inici de curs i final d’estiu. Mentalment, tots posem aquest cap de setmana al calendari de forma inconscient com els últims dies de vacances, a punt per començar rutines, classes, dietes, entrenaments… El Pere i jo havíem viscut llargues temporades lluny del poble que dificultaven seguir el rastre
Aquest final de mes he gaudit de tres dies de vacances, una escapada, un parèntesi. Carretera i manta amb un amic vingut de Londres. Destí Tavascan, la presa de Montalto, i les muntanyes que volten el pic de Certascan. Us ha passat mai que repetiu alguna cosa; una visita, un cim, una festa, un