Quan parlem sobre la independència fa temps que em costa esborrar el somriure de la cara, i quan veig la il·lusió de la gent m’és impossible esborrar-lo. Res no em fa més feliç que veure’ns tant a prop d’esdevenir independents.
Al 2010 és fa notori que el catalanisme regionalista ha fracassat, que dins l’estat espanyol no tenim futur com a poble i que necessitem esdevenir completament sobirans. Amb la transversalitat de la independència la implicació i pressió popular ha arribat a nivells insospitats, hem desbordats els polítics i els hem empès una vegada i una altra.
Quan estic sol a casa, relaxat amb un cafetó a les mans, veig el perill que tenim al voltant. Que aquesta implicació la perdem el dia 10. Hem de tenir clar que amb el sol fet d’esdevenir independents només evitarem tenir un estat que ens vagi a la contra, el país que volem encara s’haurà de construir.
Haurem aconseguit molt, és cert, però no suficient. No podem permetre que aquesta nova dinàmica deixi d’existir, per aconseguir un país com el país que volem ens hem de seguir mobilitzant, ens hem d’implicar en les lluites socials i hem de fiscalitzar les institucions.
Com deia Bertolt Brecht “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”
Demà hem d’anar a votar però dilluns ens hem d’arremangar de nou i posar-nos a pencar perquè tenim un país per construir i un poble per recuperar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!