italianitzant

El viatge

La meva postal d’agost comença a la fila de la porta d’embarcament de l’avió. Hi ha dos capellans vells cansats i un parell de monges motxil·leres que esperen drets que s’obrin les portes. Me’n vaig al Caput Mundi.

A Termini hi fa un caldo da morire, totalment infernal.  I, precisament, directament del bus a l’infern em vol enviar un indi de la Índia que se’m presenta –i’m a protestant priest-,  se m’asseu al costat sense permís i m’engega un rotllo sobre l’absoluta necessitat de tenir fe si no es vol anar a l’infern pels segles dels segles. Jo li proposo un viatge plenament celestial per mitjà del tiramisú de Pompi. I ell, tossut amb les feres de l’infern i els monstres infernals que al caliu del foc etern forgen pecats capitals[1].

El sopar

A Termini m’hi espera el Marcello que, a part de ser-ho, es considera un dels pocs autèntics i veritables romans. Com que el seu regne sí que és d’aquest món, em porta directament a la pizzeria del seu barri.

Temps enrere jo havia cregut que els romans sempre buscaven els llocs més típics per portar-hi els amics de províncies. Amb el temps em vaig adonar que no, que els habitants de Roma són típics, que els locals de Roma són típics, que els plats de Roma són típics i que tota aquesta tipicitat serà tan eterna com la ciutat.

Agafem les pizzes (la meva de flor de carabassó, mozzarella i anxova –specialità della casa-), un litre de birra Peroni per cap i un parell de magnífics i sublims supplì.

Tothom sap que la calor estiuenca romana només és equiparable en qualitat a la bellesa de la ciutat, i com que l’aire acondicionat en aquest país no s’estila ens prenem aquestes simplíssimes meravelles culinàries a la llum d’una bombeta i a l’aire d’un ventilador mentre el Leopoldo –Poldo pels improbables amics-, el sobirà felí, ignora conscientment la nostra presència.

Entre glop i glop, el Marcello em pregunta com’è il restauro da voi. I mentre ell va obrint un ulls com taronges, jo li explico les nostres tendències disperses, la desconeixença quasi absoluta que hi ha de la teoria del restauro de Cesare Brandi, la presència residual de la història de l’arquitectura i la restauració a l’escola d’arquitectura, la nul·la coneixença per parts dels arquitectes de la metodologia arqueològica contemporània.

Ell m’interromp furiós –no sé si per la calor insuportable o per la insuportabilitat del meu discurs- dient-me: allora, di cosa ti serve aver studiato a Roma?

Com que aquesta és una pregunta que ni li vull ni em vull contestar, fujo d’estudi i li explico l’exemple d’una restauració d’un edifici que conec, on l’arquitecte pretenia suprimir tots els afegits que no formaven part de la construcció original. I ell que alça la mirada a l’infinit i fa un cop de puny a la taula amb els ulls ja desorbitats. El Poldo surt del seu paper d’indiferència i fuig de l’escenari cames ajudeu-me. Jo m’amago mentalment sota la taula camilla. I ell crida, endimoniat: damnatio memoria! Intercala un “vaffanculo” , molt terrenal, amb les consonants molt llargues i molt dèbils, típicament romanes, i repeteix, enfurismat: damnatio memoria! I jo sé que està pensant, bastant exactament: colla de bàrbars, tornarem i us reconqueriem per civilitzar-vos!

De les tres escoles teòriques de restauro italianes[2] el Marcello pertany a la marconiana, que pels de Carbonara –per mi la més interessant- són l’enemic a combatre conceptualment. Però vet aquí que marconians i carbonarians podrien arribar a fer un front comú contra la restauració ibèrica, majoritàriament desconceptualitzada.

La cambra

Acabats el sopar, la birra i la condemna, el Marcello em porta a casa la sua nonna, ai Parioli. La casa de la via Bertoloni té soterrani, planta baixa i dos pisos. Una gran glicina, ara poc florida, s’enfila per la reixa del jardí i es recrea, feliç, en la sort que té de viure en un jardí romà. L’olor del gessamí flota en l’aire, que és tant calent i humit que me’n podria arribar a empassar un glop. A l’escala hi tenen prestatges carregats de llibres vells. Hi veig les poesies completes de Carducci i penso que si tingués vacances potser m’entretindria a llegir-ne alguna [3]. Si no fos.

La meva cambra és de pel·lícla italiana. Té dues finestres, una a sud i l’altra a est, per on els mosquits entren en massa, ignorant que la persona que va ammoblar l’espai tenia per objectiu sentir-se emperadriu. Els mosquits ignoren també els sis lleons que, de la làmpada estant, escupen llums i ombres arreu. Jo també els ignoro. El lleó no em fa por.

I m’adormo, sense ser al cel, en un lloc celestial, i sense ser a l’infern, amb una calor infernal.

La perruqueria

Com que no m’he pentinat gaires cops al llarg dels últim vint-i-vuit anys, mal que li pesi a la meva mare, he decidit que, pel casament de la Livia, també romaníssima i segons diuen d’ascendència bàrbar, em faré pentinar per algú que en sàpiga. La perruqueria, Donna Estetica Femminile, és el lloc on es pentina la mare del Marcello i on m’ha demanat hora.

No cal gaire experiència en perruqueries romanes per adonar-se que aquest no és un lloc típicament italià. Al saló principal, una nau allargada amb volta de canó i una sèrie de vuit llunetes, hi regna un silenci sepulcral.

Les clientes, riquíssimes i romaníssimes, encara que no facin safareig ni cridin com lloques, sí que llegeixen aquestes revistes infectes que deshidraten el cervell i corrompen l’ànima.

Amb tot, aquest és un temple del plaer. Mentre la Daniela em renta el cap m’entretinc a contemplar la sala. A  mitja alçada i recorrent tots els murs del saló hi ha un mirall d’un vidre una mica fumat. Tant a dalt com a baix unes sanefes de rombes i triangles fetes de trossos de miralls grisos i daurats, una cosa bastant dels 80, emmarquen el mirall principal. Per sobre la franja emmirallada i per sota l’arrencada de la volta hi ha una col·lecció de cinc fotografies on hi surten homes nuus. La llum metalitzada de la imatge converteix aquests cossos vius en uns semidéus clàssiquíssims i de proporcions excel·lents, autèntics Bronzi di Riace de carn i ossos. O més.

La música és tan clàssica i sona tan fluix que podria arribar a creure que viu en l’aire. És tan relaxant, aquest lloc de romanes riques, que m’hi adormiria en plàcid son com ho feu Gentil. Però em ve a buscar la Simona-la-mestressa que em mira encuriosida i sèria com una gata desconfiada i se m’emporta perquè, a la fi, ha arribat l’hora de pentirnar-me.

Aquesta desconfiança evident em neguiteja i l’entenc com un reflex d’autodefensa davant el desconegut. No queda cap dubte que sóc la primera catalana de classe mitja que s’asseu a les poltrones de la Simona. I també potser sóc la primera catalana de classe mitja que, després d’una ruixada de laca indiscriminada i desconsiderada, obre els ulls i es troba, davant de l’ull dret, el pit d’una mestressa de perruqueria de luxe i, davant de l’ull esquerra, una aixella peluda que ni l’anarquisme radical.

Em pregunta què vull, li ho explico i li dic que si no pot ser que em faci el que ella cregui. Aixeca una cella i, zas!, em fulmina amb la mirada i jo em prometo que no tornaré a posar en dubte el seu talent i em sotmeto a les regles d’aquell món, que és seu perquè l’ha creat ella i que és seu perquè batega només si ella ho vol.

La Simona em dóna instruccions precises i clares com: occhi! Amb la qual he d’entendre que tanqui els ulls. O bé: Rotazione! Giú! Que vol dir: maca, que podries fer mitja volta amb la cadira i posar-te cap per avall?

Les maneres de la Simona són així, despòtiques. Però quan els despotisme és il·lustrat i quan el dèspota es posa al meu servei, jo sucumbeixo i obeeixo feliçment i confiant.

Havent acabat la feina em dóna l’última ordre: Di là! Di qua! Que vol dir: que podries passejar fins allà i després tornar, xata? I jo que hi vaig i que, quan hi torno, veig una Simona somrient i satisfeta que em confessa, ara sí, radiant: ti ho fatto questa acconciatura cosí, disordinata, apposta. Cosí l’artista sembri te.

Així l’artista ets tu Simona, que fas l’art per l’art sense esperar res més que l’art que fas. I que, des de la teva superioritat, domines un regne d’ordre, de sentit i de bellesa.

Il matrimonio

La calor és insuportable. Insuportable. I ho dic jo. Per un acte reflex inconscient he deixat el meu vano al Marcello, que el necessita més que jo. Em reca de dir-ho, però me n’arrepenteixo de valent. Per comprendre l’ambient d’aquest capítol, cal saber que els afores de Roma no són els afores d’una capital d’estat europeu. La periferia romana occidental és una magnífica reserva agrícola de camps de blat i oliveres, ramats, casali, torrents i marges. En un d’aquests casals, l’església de Santa Maria in Celsano ens ofereix un refugi una mica més fresc que el de la placeta que l’acull. Som els primers convidats en arribar-hi, i mira que anàvem tard. Els de la floristeria ara comencen a muntar els rams. El capellà saluda els convidats. Sí, el capellà saluda els convidats i fa que les dones tinguin, encara, més calor. Penso que la seva fotografia, en elegant blanc i negre, deu figurar al mes d’agost del calendario dei giovani sacerdoti italiani [4].

Van arribant els convidats i els observo mentre entren en aquesta esglesieta petita i bonica que ja fa mil anys que va vivint, incansablement, matrimonis. I em miro els capitells de les columnes que separen les tres naus, que són di recupero,  tots diferents, d’època romana i  penso que potser ells ja vivien matrimonis abans del cristianisme. I llavors, quan sota els efectes del foc d’agost jo ja començo a sentir el so d’una cítara llunyana i arcaica, arriba una dona amb un cove ple de ventalls blancs, purs, i en prenc un i em vento i liquido aquests pensaments estranys.

La serietat de la boda em sorprèn. Això va de bo. La canalla calla, el públic respon, els fidels combreguen. Ningú aplaudeix, ningú es distreu. El matrimoni és un sagrament i no en queda cap dubte. Un diu que sí i l’altre, també, que sí. Que sí que sí, que se’ns casen davant de Déu i davant d’uns amics com cal, que creuen de veritat en el matrimoni. Francament, tinc seriosos dubtes que mai torni a viure una cerimònia com aquesta i em ric dels desinformats que proclamen que el poble italià és un poble frívol.

Casa Bonelli

He arribat a pensar que totes les nonnes romanes són riquíssimes, perquè les dues úniques cases que conec d’àvies romanes –la del Marcello i la de la Livia- són dues de les cases més espectaculars que he vist mai. La resta dels companys del grup m’han jurat i rejurat que les cases de les seves àvies són normals. Fins i tot n’hi ha alguna –m’han promès- que viu de lloguer. No sé si creure-m’ho.

La casa Bonelli, a la via Casale degli Olivetti, és un xalet dels anys 70. Ni bonic ni lleig. Ni gran ni petit. Per dins està decorat amb bon gust i és ple d’antiguitats elegants i sòbries. Però el jardí, ai el jardí! Il giardino della nonna di Livia és de dimensions, més o menys, com dels jardins del Palau Reial. No sé si sempre és així, però avui està ple de taules amb aperitius deliciosos. Sota els pins de l’entrada un cuoco que fa fregits romans; a l’ombra dels baladres, un formatger que fa mozzarella; recorrent les fileres de xiprers, taules infinites amb centenars de platillos refinats i desacomplexats: pa amb llard, esferificació de pizza margheritta, esbergínies al forn, faves amb bacallà… Déu meu, jo vull viure aquí, sota l’ombra d’una alzina. Per sempre més.

La calor escalfa la resina dels pins i se’n sent una olor molt forta. El sol cau darrera la massa frondosa del pinar, acolorint els núvols densos de mil colors morats. Se sent la gent com brinda, els nens com xisclen,  les cigales com canten. Tot és bell. Tot és molt bell. Jo no estic acostumada a tanta bellesa i em sorprèn veure la normalitat amb què la resta dels convidats la viuen. A Itàlia tenen una cultura de la bellesa molt arrelada: parlen de la bellesa contínuament, hi teoritzen, la cerquen, la projecten. L’Anka i jo ens mirem amb els ulls oberts i les celles aixecades. Ella tampoc és italiana i viu amb la meva intensitat aquesta experiència estètica. Ens permetem el luxe d’entrar a les zones no il·luminades del jardí i xafardejar-ne tots els racons. I sí i sí. El jardí és bonic pel davant i pel darrera. Senyors, la bellesa és bellesa i per tant és integral.

El sopar se serveix sota l’oliverar de plata. De primer pasta, de segon pasta, de tercer peix i de postres pastís. És fosc i les cigales continuen la seva festa i la continuaran encara fins que haguem menjat els dolços, tallat el pastís, i ballat descalços fins a exhaurir les forces. Bosses de confits i moltes gràcies i molts petons i dammi un abbraccio forte. I vet aquí un gat i vet aquí un gos.

D’acord.Tota la raó. No he parlat dels nuvis. Però què en podem dir, de nou, d’uns nuvis? Que són bonics, que porten robes precioses, que s’han posat morenos per a l’ocasió, que estan més nerviosos del que ens volen fer creure i que avui, abans de dir sí, han empassat saliva? Sí, d’acord.

En podem dir que els recordarem per haver escollit el dia més calorós del segle per a casar-se? Correcte. Que no oblidarem ni l’aperitiu ni el banquet? És veritat. Que recordarem que a l’hora de tallar el pastís el nuvi havia desaparegut i que això va provocar un moment de calma tensa? Sí, sí. Sens dubte!

I també en podem dir que per amor –els que coneixen l’amor diuen que es tracta d’un cas d’amor del de veritat- la romaníssima Livia ha fet les maletes, les ha posades al cotxe, ha engegat el motor i ha marxat cap a Aachen al costat del Mauricio deixant enrere el seu món, la sua pasta, la sua storia, il giardino della sua nonna, la sua famiglia e la sua Roma.

Cal amor. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!