L’1 de maig, dia dels treballadors, s’ha mort la mare. Incansable fins que el cor li ha dit prou. Mare dels amics dels seus fills. Àvia de les amigues de les seves netes. Progressista sense saber-ho. Catalanista sense dir-ho quan no es podia. Va fer del parlar i del dialogar una filosofia de vida i així va pujar el seus fills. Ens va educar en la cultura del diàleg, de la convivència, de la llibertat fisn i tot quan li costava entendre on anàvem o què fèiem.
Mai, als seus 84 anys, havia deixat de fer edredons, coixins, punta de coixí; d’anar a l’Escola de la Dona; d’interessar-se per la realitat que l’envoltava a través de reportatges, debats i informatius. I poc que llegia!
La mare volia arribar al 100 anys, però divendres 28 d’abril en va fer 85 i sembla que el seu cor en va tenir prou amb una xifra arrodonida.
Vaig ser amb ella quan s’apagava. Dolçament, suaument, com lliscant lentament cap al no res o cap a la vida eterna. Plàcidament, deixant el dolor en els que ens quedàvem, ens va lliurar la teranyina que havia teixit en vida.
El dolor… Sembla mentida. Es congria. I és com una pel·licula que no et passa a tu però que et persegueix. I més quan has de fer de fill gran i de germà gran. Ja hi haurà temps per plorar quan em deixin.
Ara, en la soledat de la nit, mentre espero el dia en què soterrarem la mare amb tota la parafernàlia de la cosa, no deixo de pensar que senzill seria donar el cos a la terra i au! bon vent i barca nova! Però el pare no ho vol així. Ho vol més catòlic del que em sembla que era la mare.. i així serà. Perquè per alguna cosa duien 67 anys junts.
Se’m fa difícil dir el que vull dir… La mare era la mare, i algun dia acabaré de dir-li-ho tot. El seu company, el pare, demana tota la cura, tot l’amor que puguem donar-li.
Dóna’m la mà, que anirem per la riba, ben a la vora del mar, bategant…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!