Vam arribar a l’aeroport de Santiago abans d’hora i vam haver
d’esperar el cotxe una estona, però va valdre la pena (això em va dir el
xicot que m’atenia). En lloc d’un Opel Astra ens van donar un BMW. Mai
n’havia conduït cap.
Anar fins l’hotel va ser una mica més
enrevessat, però al final vam aconseguir-ho, vam deixar les maletes, vam
fer una dutxeta i cap a la ciutat vella.
Em sembla que vam
fer-nos-la gairebé tota, sense presses i sense voluntat d’exhaustivitat.
Amb 4 o 5 parades a recuperar forces (no havíem dinat) i fer passar la
set.
Ens va semblar que no hi havia un excés de turistes. Bon clima. No plovia. No podíem demanar gaire res més només arribar!
Santiago,
a l’hora que hi vam arribar, començava a resituar-se. Hi havia gent que
venia de la platja.O de compres. Una certa humitat ambiental que va
anar esdevenint fresca amb les hores, l’oïda que s’anava acostumant a
sentir parlar en gallec o amb la cadència gallega del castellà. Molta
pedra, carrers antics que semblaven cridar-te des del fons de la
història, i una mirada ancorada en el mar, entre sorneguera i
inquisitiva que, d’entrada, et costava d’entomar quan demanaves alguna
cosa.Així vam passar les primeres hores.
Al final, en lloc de
sopar com déu mana, vam acabar amb una ració de pernil i una altra de
pebrots i un parell d’alvarinyos i de cerveses, i cap a l’hotel a
dormir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!