El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Ha anat d?un pèl. Establir les bases polítiques de
recuperació de la memòria democràtica podria haver quedat en un desig. Fins fa
pocs mesos el govern espanyol no va aprovar un projecte de llei (amb més de dos
anys de retard!) que, a més de tardà i fallit, comptava amb l?absoluta manca de
voluntat del grup socialista. ICV va creure, però, que calia aprofitar la
primera i potser última oportunitat de tirar-la endavant amb tres objectius.

El primer, aconseguit, que la llei passés de l’equidistància
a la condemna del franquisme, assumint un relat que fa nostres els valors de
tots aquells que van lluitar per la democràcia, i abandonant una terminologia -la
dels dos bàndols- que equiparava als revoltats
amb el legítim Govern de la República.

El segon objectiu era que la llei servís per reparar les
víctimes alhora que fos una eina útil per a la nostra democràcia. Aquí arrela
la importància que en la llei se sumés, al concepte de memòria individual, el
de democràtica, que obliga a desenvolupar polítiques públiques que vetllaran
pel compliment de la llei; polítiques, per exemple, com la retirada dels
símbols franquistes, que comportarà la cessació de subvencions a les
institucions que decideixin mantenir l’esmentada simbologia. O la política
arxivística, que garantirà l’accés universal als documents i expedients
relacionats amb la Guerra Civil i la repressió franquista. O que l’Estat
estigui obligat a realitzar un protocol d’actuació que asseguri tant l’adequada
intervenció en les exhumacions, com la col·laboració institucional i que en sufragui
les despeses.

El tercer objectiu era aconseguir que la llei reflectís la
nul·litat dels judicis franquistes. Aquest va
ser el principal escull en l’acord amb el Govern. La situació de partida no era
només que el PSOE no volgués la nul·litat, sinó que
la seva voluntat era deixar el marc repressor tal com estava, fins i tot sabent
que la revisió de les sentències de la repressió havia suposat una gran
frustració en mantenir la vigència de les sentències. Arribem a aconseguir un
punt de trobada amb la deslegitimació total de la repressió franquista,
declarant que els judicis eren contraris a dret
i, per tant, il·legals; afirmant que mai no van tenir les característiques d’un
judici just; aprovant el seu caràcter
il·legítim, i dient clarament que les lleis de la repressió política queden
expressament derogades amb un doble objectiu: la seva formal expulsió de
l’ordenació jurídica i que no es puguin invocar per part de les autoritats
administratives i judicials.

L’esmentada declaració no solament suposa la condemna més
enèrgica que es pugui fer a l’aparell repressor, amb la qual cosa és una
declaració de nul·litat política, sinó que obre la porta perquè, mitjançant
recurs, es pugui atorgar la nul·litat de les esmentades sentències. Sense haver
aconseguit la millor de les opcions, que era la nul·litat per llei, hem fet un
pas endavant molt significatiu. Sense la llei, començaríem la legislatura que
ve amb el cronòmetre a zero; amb la llei aprovada podrem iniciar els pròxims
quatre anys amb la petició que sigui la Fiscalia la que garanteixi el dret a la
revisió de les sentències.

Podríem haver optat per refugiar-nos en les mancances de la llei i bloquejar-la.
Segurament hauria estat més rendible electoralment, però hauria suposat un greu
exercici d’irresponsabilitat històrica. Sense aconseguir-ho tot, hem garantit
el fonamental: tenir un punt de partida des del qual començar a construir les
polítiques de memòria a l?Estat espanyol.

(Traducció de l’article de Joan Herrera, publicat a "El País", el 24 d’octubre)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!