Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

18 de desembre de 2007
8 comentaris

Sóc optimista. Per això vull la independència

Diumenge passat Carme Chacon va ser proclamada oficialment com a cap de llista per a les properes eleccions a l’Estat el 9 de març. En el seu discurs va apel·lar a la Catalunya optimista. Pot semblar una cosa infantil i tot, això de l’optimisme, i en el fons no és gaire més que una criaturada. Fer girar la precampanya al voltant de l’optimisme i el pessimisme té els seus riscos per al PSC. Hi ha votants del PSC que estan farts de patir els greuges del nacionalisme espanyol, sigui en forma d’apagades, d’esvorancs, de peatges, d’ocultació de balances fiscals, o del que sigui, i el fet que per tota resposta els diguin que han de ser optimistes resulta bastant irritant. Però malgrat aquest risc, el PSC persisteix en l’estratègia de l’optimisme. Per què? Perquè en realitat fan literatura.

Pretenen construir una ficció superposada a la crua realitat. En aquesta ficció hi ha dos personatges (tot un canvi de paradigma en la història d’aquesta literatura) fortament contraposats. No podem parlar de bons i de dolents perquè el lector ja no admet aquests esquemes tan simplistes. La gràcia és caracteritzar l’antagonista com algú que sempre es queixa, algú que és molt pessimista, catastrofista, fins i tot. El protagonista, en canvi, és positiu, i això de ser positiu dóna bon rotllo. I com que el narrador és qui obre el joc i controla els personatges, va creant un ambient favorable al protagonista; què caram!, per alguna cosa és la seva novel·la i la porta per on vol, no?

El problema és que la ficció literària ha evolucionat molt i els personatges plans ja no sedueixen gaire. I quan trobes una novel·leta que pintava bé però que en el seu desenvolupament acaba essent més aviat mediocre et ve de gust reescriure-la, reinterpretar-la a través de la crítitca per demostrar que, en realitat, l’antagonista és l’autèntic optimista. I que el protagonista intenta imposar aquest tipus de correlacions perquè no té cap altra sortida. Al final de la novel·la, i sense que el narrador t’ho hagi dit en cap moment, t’adones que el feliç protagonista no és tan feliç, que està lligat de mans i peus o tancat en una habitació fosca mentre descriu els moviments de l’altre, suposadament presa del pessimisme i de la foscor, però en realitat, l’únic personatge amb possibilitats de viure en plena llibertat.

Aquest vespre, a les vuit, a la biblioteca d’Arenys de Mar, presentarem el llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC”. No us ho podeu perdre. En Ramon Verdaguer explicarà coses molt interessants que van més enllà del llibre i que tothom hauria de saber. I la Isabel Artero, abans de fer la presentació, ja m’ha obsequiat amb aquest apunt impagable al seu bloc. A tots dos els agraeixo de tot cor que hagin volgut compartir amb mi aquest dia tan especial, la presentació del meu primer llibre, a l’espai on he estat treballant durant més de sis anys. Vindreu?

 

PS: parlant de ficcions i de fer l’indi, Salvador Cot es carrega, tot solet, la "complexa" estructura narrativa del gran novel·lista José Montilla. Això de no voler lliçons d’èpica es veu que passa factura. I més articles contundents: el de Ferran Sáez a l’Avui., una bona clatellada que s’afegeix a l’entrevsita a Joan Puigcercós el cap de setmana passat a El Punt, on deia: "El nerviosisme del PSC, quan Joan Ferran diu això de la crosta, respon a la debilitat política i ideològica del PSC, que s’havia fet un esquema que era que Pujol havia creat un tinglado irreal. Recordem Obiols. La impotència és veure que la Catalunya real no és com es pensava el PSC, és més complexa. I la Catalunya real té molt de nacional." La caixa de trons socialista és oberta. En parlarem aquest vespre.

  1. Em refereixo al que assenyales sobre el simplisme en la caracterització dels personatge antagonista, i del contrast amb la realitat.

    També parlo de la presentació que ens fa la Isabel Artero.
    Bona presentació!

  2. En Joan Ferran és de la col.lecció d’en Boadella, i de l’Ivan Tubau. Tots aquests et parlen sempre des de dalt d’un podium. Igual com el diari El País, que sempre et parla com un déu ex-machina. En Vázquez Montalbán se’n fotia, dient que s’havia de treure el barret per a llegir El País.
    Que deixin Catalunya en pau i se’n vagin a esbudellar bestiar!
    Però no. Els haurem de pagar l’estada a un Olimp tipu Show de Truman, tots amb branques de llorer al cap. Serà la manera que ens deixin tranquils.

  3. llegint el teu article he recordat el paper de l´enric sopena ahir a l´àgora, clarissimament intentava ridiculitzar als que deien que havia estat un mal any per Catalunya, deia que no hi havia per tant i que els que es queixaven eren uns plorons i uns pessimistes.

  4. A la Esferificació sobre l’augment de l’atur i l’esència del ciberdietarisme que  no fa gaire he creat amb l’escusa d’explicar les causes de l’atur centrant-me en els institucionalistes,  he reflexionat sobre el que sobre a  qui li interessa el concepte políticament incorrecte, que  és als partidaris del estancament estructural,  els que no volen democràcia 2.0  , la participativa ,només volen la seva estabilitat però els hi és igual si aquesta suposa una fractura social, perquè la societat encara es conformista .Per tan , existirà  fractura social mentre no tendim a  ser inconformistes-realistes i tendim cap  tendir cap a la societat sostenible(2.0), la transparent i critica , per exemple amb la Web 2.0 , llavors si que farem passos endavant perquè  exigirem que l’equilibri del factor humà que suposa  l’estabilitat de la societat no és sobreposi a l’estabilitat  de  l’estancament estructural. Alhora explico la tergiversió del concepte de radicalitat i faig una meta-esferificació del ciberdietarisme .

    Resumint la sinceritat entre persones sense fum mediàtic intrasendental és que fa desapareixèr la fractura social , no pas l’estancament estructural.

    Vitalitat , salut i força al canut

  5. Parles de postmodernisme en l’ull de l’altre, de literatura, i construeixes un metarrelat que vols imposar, fins i tot en el títol del teu llibre, ja no descobreixes problemes, sinó que fins els meus com a lector. Això és gran història per a nens petits amb final feliç i tot. En la crítica a l’altre força brillant, adonant-te de la palleta, però portes la biga enorme a sobre, el pes carregós del totalitarisme del passat. La teva "veritat", o metarrelat, que vols imposar a l’altre.

  6. Sincerament Xavier, no puc opinar sobre el contingut del llibre però et prometo que el llegiré (si pot ser gratis, millor) per poder donar una opinió sobre el mateix. De fet puc ja felicitar-te per haver publicat un llibre, cosa que cal apreciar en la seva justa mesura.

    Ara bé, vist el que hi ha avui dia a la xarxa, molt em temo que la informació recollida i continguda al llibre sigui, si més no, sesgada i amb una clara voluntat de destacar determinats elements amagant-ne d’altres.

    Possiblement agafi la teva idea (beure de les teves fonts, en diuen) i faci una recopilació sobre les vegades que determinats partits catalans han negat el seu recolçament a la dreta carrinclona espanyola. Aquesta si que és una temàtica abundant!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!