L’alzinar de la font
He sortit a caminar,
a voltar camins de matinada,
encara amb l’albada a mig fer
i lladrucs dels gossos lligats
al pati del llenyataire.
Navegava sense ormeigs,
confiava en el meu instint de mariner
de camins de tardor
o d’aigües somes
de petits mars amagats,
abastament navegats,
des dels inicis.
Cap cosa,
l’esma de saber avançar.
El vol juganer de les primeres tòrtores, m’ha dut
al camí de la font.
Davant meu, ha aparegut de nou,
la masia clara, espaiosa,
surant rere l’alzinar.
M’he aturat vora el marge
i m’he assegut al banc
on em passaria llargues hores parlant
amb cadascú de vosaltres.
Avui, no hi éreu.
Potser,
amb la tardor ja estesa,
vindrem plegats a veure com cauen les fulles,
i seguirem, amb ulls manyacs,
com abans de tocar el terra,
quasi s’aturen i voleien
amb una delicada feminitat.
Potser parlarem d’aquell hivern
tan fred, quan els roures nuus
van quedar perillosament blancs
i les gemmes emmudides,
atenallades pel glaç.
O de la falda florida de la Muntanya Petita,
quan l’abril radiant,
omple de grocs, vermells i blaus,
les estances que el fugit hivern
ha posseït amb insistència plana.
Llavors, beurem vi
i menjarem formatge.
I potser,
cantarem alguna nostàlgica cançó.
I serà tot,
perquè ja sabem que més enllà
de la font,
només hi fa estada
el llop de les genives fumades.
Setembre 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!