Em prens
Algunes tardes entres a la meva vida,
t’he de confessar que les espero
encara que mai no sé com ho faràs.
Puc estar prenent el sol
al jardí de l’envelliment
o passejant devers la posta prometedora
després d’un matí musical,
mai no ho sé
però entres sense trucar
enllaces la meva mà
i m’omples de sentit,
de brisa i de remor de mar
i res no es mourà
fins que marxis.
No vull res més.
Cap el tard,
el flaire del fum que ve de les teulades,
emboirarà la nit:
tu ja no hi seràs.
Abril 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!