Darrere l’hort, cap el tard
Tu formes part de la meva soledat,
a la casa de les hores, compartim
el silenci creixent del perfum
que em deixaren el teus braços
i que retinc
amb una falsa memòria fatigada.
Ens mentim
com només els enamorats poden fer-ho,
i suportem aquesta set que ens imposem
sense treva, i com ximples creiem magnificar
el destí imposat de la vetlla permanent.
Entre els nostres braços, hem perdut l’horitzó,
i les nostres besades,
han esdevingut òrbita d’estrelles errants.
És la meva solitud, sumada a la teva.
Una de sola.
Abril 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!