Ambrosies
Quina set la nostra,
que a la font del temps,
transformàvem l’aigua en besades,
i el vi en ambrosia inesgotable!
Rebíem corpresos,
el centaure negre de la luxúria ancestral,
i ens posseïa
sense dimensió formal,
el més pregon silenci
de l’amor sorprès, abastament infiltrat.
I calladament,
esperem el clam omnívor de la indefectible realitat trobada.
Mentre plou desig, s’esqueixa l’absurd.
Febrer 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!