Aiguabarreig
D’amagat, amb vida pròpia,
es troben les nostres mans
i ens omplim de mirada
i la llangor que l’absència ha sembrat,
enrogeix ara i és emoció al rostre,
i reflecteix tota una plenitud
en una dolcíssima tremolor als llavis.
Clavats al terra,
trasbalsats per la bellesa immediata
tot és desig.
Litúrgicament
els braços s’allarguen i ens llacem amb força.
Encaixem.
Ens donem del tot.
Defugim l’atzar i deixem les solituds,
ara entrarà la nit,
lila, lluminosa, ampla,
i en un jaç de pètals invisibles
sobre carenes a frec de l’aire més net,
serem un sol pensament
aiguabarreig de camins, saliva i amor tendríssim.
Abril 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!