L’internauta que somiava el passat

He continuat amb la recerca d’allò que mai no sabré del cert. Somiar forma part de la condició humana i discernir entre realitat i imaginació és un parany que et pot dur a camins desconeguts.

Després del viatge a Cabo de Gata, vaig romandre durant força temps reclòs a la meva presó de vidre; meditava, investigava, sospesava. Havia de descobrir quina estranya coincidència es produïa entre el meu pare i jo. I no és que jo estigués segur que existia però, com els somnis, t’has de deixar dur per conclusions moltes vegades improvisades.

Poc abans de Nadal de 2010, quan jo era a punt de fer els sis anys, el meu pare m’havia obsequiat amb un poema. Una part del mateix deia:

El meu camí, fet d’espurnes de foc

I de llanternes semi apagades,

És més segur si et tinc al costat

Com un fidel company, sabedor

que les passes allargassades

Mai no fan arribar més aviat

I sí fatiguen l’ànima.

Ara, amb veu d’àngel i ulls de rabosa,

Ets com un demiürg,

Meitat home, meitat animal

Que Plató hagués anhelat descriure.

I quan iniciïs el despertar

Com un arbre nu

Voldràs volar sense ales

Sentir sense sentits

Anhelar sense desitjos

No vulguis córrer més que el temps

I sàpigues descobrir el rellotge

Que et guiï pel sender de la vida

Trobaràs el ritme i la companyia,

I el celobert i la melangia.

I recordaràs breument

La nostra sintonia,

De quan un temps tot fóra possible

I després, dins, no va ser res.

Una part dels seus versos “amateurs” parlaven d’un camí fet d’espurnes de foc i llanternes semi apagades. Es batia entre el dolor i la resignació, com un vell perdedor. No volia semblar-me a ell, però de manera indestriable m’hi acostava cada dia més. També m’aconsellava descobrir el rellotge, quan fos el moment, que em guiés pel sender de la vida, i el ritme i la companyia i el celobert i la melangia. El rellotge, era un símbol amagat? Metafísic? I l’arbre? L’arbre de la vida?

Durant aquells dies vaig comprovar (en la recopilació d’arxius del seu computador personal) que ell havia recuperat un poema d’André Breton.

 Les écrits s’en vont.
André Breton (1896-1966)

Le satin des pages qu’on tourne dans les livres moule
une femme si belle
Que lorsqu’on ne lit pas on contemple cette femme avec tristesse
Sans oser lui parler sans oser lui dire qu’elle est si belle
Que ce qu’on va savoir n’a pas de prix
Cette femme passe imperceptiblement dans un bruit de fleurs
Parfois elle se retourne dans les saisons imprimées
Et demande l’heure ou bien encore elle fait mine de
regarder des bijoux bien en face
Comme les créatures réelles ne le font pas
(…)

Havia resseguit la pista d’un dels mestres del surrealisme (per no dir-ne el mestre), d’aquells que perseguien l’alliberament de la ment, que asseguraven que “la bellesa serà convulsiva o no serà”.

I realment el poema parlava altre cop d’una femme…

Altra cop la bella dama, l’incapacitat de comunicar-se amb ella, la seva bellesa (exterior i interior)…

Vaig iniciar un treball de recerca profund, intens, desfermat. I com un violinista a la teulada em vaig prometre a mi mateix el ferm propòsit de no baixar-ne fins que el misteri estigués resolt. M’encomano als meus lectors i us asseguro, t’asseguro que el proper relat clarificarà els perquès.

videoclip (per si et ve de gust)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!