L’internauta que somiava el passat

M’havia llevat d’hora. Tot i ser hivern lluïa un sol primaveral que oferia un dia extremadament lluminós. A la meva presó de vidre -com anomenava la meva llar- la temperatura era de 19 graus, tot l’any. I els raigs de sol em donaven suficient energia per escalfar-me l’aigua, donar electricitat i carregar-me l’automòbil. Viure al sud d’Europa et permetia alguns avantatges.

Aquell matí no recordava el somni: només les notes d’una cançó.

Durant tota la nit havia estat connectat al servidor de YOURDREAM, una empresa recent que es dedicava a recrear els somnis per tal d’averiguar-ne el significat  o simplement per gaudir-ne. De tot tipus: aventurers, enigmàtics, sexuals…

Vaig agafar el vehicle i em vaig dirigir a les afores de la ciutat, a un polígon empresarial. Ben dil·ligent, una assistent em va rebre i després de comprovar la meva identificació dàctil i ocular, em va fer entrar en una sala d’uns 12 metres quadrats, totalment hermètica i on les parets (em va assegurar) mostraven diferents colors segons els meus pensaments. Em va despullar i em va oferir una tela, molt prima, com una segona pell i que quedava arrapada al cos de dalt a baix. Si patia una indisposició o un orgasme no havia de preocupar-me de res. Curiós. Em digué l’assistent que era habitual…
Em va demanar que m’apartés a un costat, just on hi havia un cercle, i del sostre baixà sense fer ni un bri de soroll una mena de llitera semblant a la d’un hospital. M’hi vaig jeure i em digué que tanqués els ulls i em disposés a escoltar la seva veu.
Amb unes breus indicacions prèvies, la veu femenina inicià el seu discurs que no deixava de ser endivinatori; m’asseverà que la música que sonaria pertanyia al passat. No la coneixia però sonava bé: era suau i el cantant, en anglès, parlava d’una mirada d’àngel, d’un amor d’un instant. Lentament, de la paret frontal començaren a emergir unes imatges que poc a poc s’anaren fent nítides: un mar immens i de lluny una illa. A mesura que m’hi apropava, els esquitxos d’aigua eren més persistents i em mullaven la pell de la cara, del pit, de les cames. Notava les ones més pronunciades. Tot jo em movia i el mareig era imparable. Per sort, el trajecte final es va accelerar i vaig notar com baixava del vaixell. Em passejava per un poblet, de carrers costeruts i cases blanques, de xarxes esteses a la platja i olor a mar intens. És Icària – em digué la veu -. A Grècia.
Avui ja no existia. L’augment del nivell del mar i uns terratremols l’havien fet desaparèixer.

La veu continuà. Qui es passeja és una persona estimada per vostè. Potser el seu pare? va preguntar amb certa seguretat. I aparegué al lateral dret una imatge del seu rostre. Em vaig emocionar.

Al lateral esquerre, prosseguí la veu, s’hi dibuixa una llegenda: la d’Ícar.  Mentre em donava tota l’explicació del mite, jo veia de lluny una parella que caminava davant meu agafats de la mà. Llavors me’n vaig adonar. Es tractava del passat. La manera de vestir, els fils elèctric que penjaven dels carrers, els automòbils, tot era de feia trenta anys o més.

Podria ser el seu pare – em sorprengué la veu parlant de la parella.

I ella? – vaig preguntar.
No sap què feia el seu pare fa trenta anys? -m’inquirí.
No vaig respondre. No podia respondre. Ell s’havia separat de la meva mare i havia pres un camí que jo desconeixia.
Vaig observar la dona que anava amb ell, d’esquenes. Disposava de molt bona figura, mitja melena, ben proporcionada. Però seguia sense veure el rostre. De cop, la veu em va sorprendre:
Si s’incorpora i mira la paret d’enrere veurà el seu rostre… Però…
No em vaig girar, esperava que la veu continués.
Què hi espera trobar? – em preguntà de manera directa.
Em vaig quedar en silenci una bona estona. Com Ícar, el cantant també saltava al buit i s’enfonsava dins de l’oceà.
Sense que la veu digués res, vaig saber que jo també havia de fer un salt, un salt cap a la sinceritat, el risc, la valentia, simplement per avançar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!