El bloc d'Ernest Benach

En el debat del finançament hi ha molts elements que caldria tenir en compte i que, de vegades, s’obvien massa alegrement. És oportú fer-ho ara, en ple debat i en plena presa de consciència per part de la població. Un exemple: el pressupost del Ministeri de Sanitat i Consum per al 2008 ha superat els 1.000 milions d’euros, una xifra que significa un increment del 14,47% respecte el 2007. Entre el 2004 i el 2008, el Govern de l’Estat ha fet créixer en un 57% el pressupost d’aquest departament amb l’objectiu de consolidar i reforçar compromisos prioritaris de salut: innovació, qualitat, seguretat, impuls de la recerca, transparència…
(Continua)

Els mateixos compromisos que aquí a Catalunya es troben en seriosa crisi per la manca de finançament del país. És a dir, mentre el pressupost de l’Estat creix cada any en ministeris que tenen les competències transferides, com són el de Salut, el d’Habitatge o el d’Educació, a Catalunya tenim un sistema nacional de salut cada dia més pressionat, amb un increment de pacients i una insuficiència dels recursos que dificulta precisament aquesta qualitat i aquesta protecció d’un dret fonamental de la ciutadania.

Aquest fet, que no és lògic ni coherent amb el que hauria de ser la voluntat descentralitzadora de l’Estat, hauria de ser necessàriament compatible amb el fet que Catalunya tingui de manera molt, molt urgent un nou sistema de finançament, que sigui bo, just, equitatiu i que permeti donar resposta a les necessitats de la gent d’aquest país. Hi ha un altre paràmetre en el debat sobre el finançament al qual potser caldria donar èmfasi. L’Estat s’haurà d’aprimar per força si vol millorar el finançament de Catalunya i d’altres comunitats, molt especialment el País Valencià i les Illes Balears, que pateixen un dèficit fiscal tan greu com Catalunya.

La situació no és sostenible. És totalment impossible suportar més temps el nivell de dèficit fiscal, i també són insostenibles les seves conseqüències sobre el benestar i la competitivitat econòmica. Segons els darrers càlculs del mateix Govern de la Generalitat, el dèficit fiscal de Catalunya per al 2005 és de 16.735 milions d’euros, un 9,8% del PIB català. Aviat és dit!

De Catalunya estant, la negociació del finançament fins ara s’està fent bé, i és imprescindible que s’hi continuï fent: unitat d’acció, diàleg i construcció de consens entre Govern i oposició, determinació d’un document de mínims per a la negociació i connexió amb el País Valencià i les Illes, que també pateixen un important dèficit fiscal.

Els propers dies, les properes setmanes, són clau per assolir un acord que permeti cobrir les necessitats bàsiques i elementals que el país necessita, que permeti tenir la competitivitat necessària per afrontar els reptes que la globalització ens posa al davant i que no són fàcils d’assumir. Faig un altre cop, i no me’n cansaré, una altra crida als partits polítics catalans per tal que siguin conscients del que ens hi juguem, que sàpiguen estar a l’altura de la ciutadania, que no entendria de cap de les maneres que per pugnes partidistes, per afanys de protagonisme o per interessos particulars, no sortís una proposta unitària, i encara diria més: una actitud unitària i de país. En el fons, la nostra principal feblesa som nosaltres mateixos. Però, per sort, la nostra principal força també som nosaltres mateixos. Ho sabrem fer?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!