PICAP

Joan-Carles Doval

24 d'octubre de 2009
General
0 comentaris

Independentisme

Tot sembla indicar que l’independentisme social creix. Si be per una part no és d’estranyar, doncs els espanyols ho posen fàcil; per altra banda cal que l’independentisme polític ho sàpiga gestionar i això ja és molt més complicat, doncs sovint sembla que l’independentisme polític estigui dissenyat pels governants espanyols.

Vaig començar a militar a l’independentisme d’esquerres a meitat dels anys 70 i amb militància o sense, sempre he estat a prop de tots ells i per això puc dir que ja estic curat d’espants i que les divisions venen de molt lluny.

Sempre he cregut que per aconseguir una majoria social prou àmplia que ens permeti afrontar amb solidesa i alguna possibilitat d’èxit el procés cap a d’independència, ens fan falta millors politics i menys il·luminats, però tinc l’impressió que no aprenem de la història i que seguim posant al front de qualsevol projecte polític als més il·luminats del país.

Líders independentistes com en J.Martínez Vendrell, Josep Guia, Lluís Maria Xirinacs, Jordi Casas-Salat, Jordi Carbonell, Joan Cornudella.. tots ells amb molt respecte els hi faltava base i solidesa política, altres de més actuals com l’Àngel Colom o la Pilar Rahola em mereixem molt menys respecte, el primer un autèntic il·luminat que feia campanyes amb helicòpter i es creia ser la reencarnació de Ghandi, per acabar pagant les despeses dels seus invents amb diners d’una fundació de caràcter cultural/musical i l’altra dedicada a la “verduleria” mediàtica, una dona que va néixer per l’espectacle i no per la política, com sembla que finalment ha entès.

Però molt aviat tenim eleccions nacionals al Parlament i tot està molt confús, d’opcions per votar en tenim masses, però que donin garanties de fer política coherent i efectiva  independentista, molt poques.

Per una banda les CUP’s no es presenten i d’entrada es d’agrair, doncs no ens fa falta mes divisió de vot, però amb el que sembla que es presentarà potser feia falta…  ERC hauria de ser el partit hegemònic de l’independentisme, però ja no s’ho creuen ni ells. Es pot discutir la seva feina de Govern, amb la qual en soc prou crític, però el pitjor és que el gir que volen donar va en direcció a pitjor i els resultats poden ser de desastre total. Prescindir d’en Carod és un greu error que el pagaran car, que el “presindenciable” sigui en Puigcercós, un home amb perfil i imatge de liberal noucentista no pot aglutinar la majoria de vots necessaris com per ser políticament forts i si acaben prescindint de l’Ernest Benach que possiblement sigui el polític amb més talent i el millor gestor dels que militen a ERC, ja estem perduts del tot.

A la manifestació independentista de l’11 de setembre vaig coincidir amb en Carles Rusinyol que és l’home fort de CDC a Sabadell i se’l veia convençut que el seu partit està en pas ferm cap a l’independentisme…  tan debò sigui veritat, però jo, francament no m’ho crec… conec prou bé el tarannà dels convergents de fa molts anys i se que son molt patriotes, però que tenen altres prioritats. Tampoc l’Artur Mas dona la talla, doncs el seu crèdit el va malmetre del tot amb la nefasta negociació de l’estatut aquell maleït gener a la Moncloa i a més, per donar un pas cap el sobiranisme s’haurien de despendre d’UDC, partit que cada dia pensa més en clau espanyola.

I com que érem pocs, ha nascut Reagrupament. Un projecte polític d’aquells que en diuen “transversals”, és a dir, que només es parla d’independència i no de polítiques socials, una cosa semblant al que va parir la Rosa Díaz pel nacionalisme espanyol, però en clau independentista catalana…  Això tampoc és nou, doncs Estat Català ja era una cosa semblant i el PI del Colom i la Rahola exactament el mateix i l’èxit de tots dos son prou coneguts. Si el projecte és prou confús, encara ho és més el seu líder Joan Carretero, un altre  il·luminat, que encara no sap si ho vol liderar o no i que li agrada festejar amb el líder del darrer grup dels que estan per sobre del bé i del mal, en Joan Laporta, que tot fa preveure que pot entrar a la política i d’aquesta manera ajudar a dividir l’independentisme. En Joan Laporta m’agrada com a President del Barça i més sabent d’on venia el Club de Futbol, la seva gestió esportiva i social l’honora i encara més la posició internacional del club amb un catalanisme que mai havia tingut, però la política és tot una altra cosa i francament crec que en Laporta, igual que els seus lleials Sala Martín i Joan Oliver (curiosament tots dos formaven part del possible Govern de l’Artur Mas en les pesades eleccions), son bons economistes els darrers, carismàtic el primer, però si la societat catalana vol avançar cap a la sobirania nacional, ens fan falta politics amb totes les paraules i amb el millor contingut del significat.

Sort que encara falta un cert temps per les eleccions….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!