L’impuls que la Renaixença, moviment cultural vuitcentista, va donar a la llengua i la literatura catalanes va tenir, unida a altres factors socials, la seva plasmació en l’àmbit polític i de reivindicació nacional. El catalanisme polític va anar agafant forma d’ençà de les Bases de Manresa de 1892 i va donar lloc a una etapa de la qual avui encara en som hereus: un regionalisme majoritari i un independentisme ferm, punyent però incapaç durant més d’un segle de superar quantitativament el mal nacional que ha representat la política de l’encaix a Espanya. Els temps canvien, i no hi ha res que duri per sempre. Actualment, ningú que estigui amb bon seny pot negar que Catalunya viu un moment convuls i decisiu. La cruïlla que es presenta en el camí de la nostra milenària nació es la disjuntiva entre la crisi nacional i el redreçament, entre l’esdevenir regió i l’assolir la culminació plena que tota nació necessita. És el final d’una llarga etapa. Vam renèixer de les nostres cendres, però la nostra nació no en fa prou amb un reviscolament guerxat, ajagut, inclinat. Hem de redreçar-la i tornar a posar dret aquell poble que fa segles va dominar la Mediterrània. Hi ha bons símptomes que ens poden fer creure que, dins de les files del catalanisme, que l’independentisme avança a passes agegantades. Però també es evident que el problema actual del catalanisme es que ha perdut pes en el si de la societat. La despersonalització de Catalunya és innegable, instigada per les polítiques dels partits més espanyolistes que han practicat una política de repoblament de la nació fent servir els procés immigratori com a arma llancívola contra la catalanitat. Lamentablement cada cop hi ha més gent en el país aliena al sentiment nacional, i si no reaccionem aviat, potser aquest serà el nostre últim tren. Es l’hora de descavalcar els Montilles, Camps, Antichs, Iglesias i Bourquins de torn. Els partits que s’autoanomenen nacionalistes i independentistes han d’escollir entre continuar amb el mateix rumb i i la llangor d’un agònic morir, o donar un bon cop de timó i sumar-se a les forces del Redreçament. Nosaltres ho farem, i si ells no ho fan els nostres camins divergiran: ells resclosint-se en el pasat, i nosaltres guanyant el futur per a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!