El bloc del Director (ILC)

[…] 

Dissabte al vespre hi va tenir lloc un homenatge a Baltasar Porcel impulsat per la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear i conduït per Carles Cabrera, i hi vaig acompanyar M. Àngels Roque i Violant Porcel. Rosa Cabré hi va traçar una esforçada síntesi de semblança de l’autor. Després Guillem Frontera va llegir un fragment de La lluna i el Cala Llamp i Sebastià Alzamora un altre de L’emperador o l’ull del vent. Van tancar l’acte unes paraules gens protocolàries del tot just nomenat Conseller Bartomeu Llinàs. L’havia obert jo amb aquestes:

Honorable conseller, distingides autoritats, gent de lletres, senyores, senyors.

És un honor ser avui aquí, a Formentor, en representació de Joan Manuel Tresserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern català, en representació de la Generalitat de Catalunya. És un honor, també, ser-hi com a director de la Institució de les Lletres Catalanes i, per tant, en nom de la societat literària que s’expressa en la llengua que compartim, la societat literària a la qual Baltasar Porcel va pertànyer i va voler pertànyer activament i alhora crítica, sense gens d’autocomplaença.

Estic segur que, si Porcel encara fos viu i hagués pogut intervenir en aquestes converses literàries com inicialment s’havia previst, les seves haurien estat unes paraules personals i esmolades, ben poc institucionals, fidels a l’ideari que va construir com a home d’acció i al seu radical individualisme com a escriptor. Alhora, també estic segur que, si ens sent des de l’espai d’ombres on ara mateix es pugui trobar, escoltarà un punt burleta el que n’arribem a dir i tanmateix agrairà aquest primer homenatge institucional. Perquè considerarà que se’l mereix.

I és que se’l mereix. Se’l mereix en primer lloc, i això hauria de ser inqüestionable, com a escriptor, per la magnitud de la seva obra literària. Una magnitud que, si cal, es podria quantificar fixant-se en la diversitat de gèneres, en la capacitat d’observació de la realitat i de transformar-la en mite, en el nivell d’excel·lència –per exemple– d’algunes de les seves novel·les i reportatges literaris, en l’ambició que traspua de cap a cap.

Se’l mereix, també, com a home d’acció. Per la seva voluntat de guanyar una realitat nova per a ell mateix, és clar: ja he al·ludit abans a la radicalitat del seu individualisme. Però també per la seva capacitat de compromís. De compromís amb la seva terra i la seva gent: avui Andratx és molt més que un punt al mapa gràcies a ell. De compromís amb la història i amb la construcció d’un horitzó de futur millor: és així que entenc la seva obstinada reivindicació de l’espai mediterrani, per la qual va fer fins i tot, i sempre a la seva manera, una mica de polític. De compromís amb la cultura i amb la seva cultura: des que va sortir de Palma i es va instal·lar a Barcelona, no va deixar de treballar. Per construir la seva obra literària, sí. Però també per assegurar que aquesta obra tindria lectors i una realitat social viva al darrere.

Crec que és per això que es va comprometre, i no pas poc, i prou críticament, a favor de la catalanitat de Catalunya i de la dignitat de la realitat cultural i històrica de tots els territoris que compartim la llengua catalana. És també per això que li devem homenatge. I que ens repta a fer-nos dignes hereus del seu llegat, i no només –cosa que ja seria molt, i no hi hem de renunciar– lectors seus agraïts.