I aquest any m’ha proposat, ja en qualitat d’exdirector, de discutir amb Àlex Susanna i Vicenç Llorca, tots tres poetes que hem tingut o tenen responsabilitats en l’àmbit de la promoció cultural, tal com ho diu el programa, sobre el rol de la poesia catalana com a evidència d’una identitat cultural diferencial que ha de ser coneguda tant dins com fora del país.
En el meu torn vaig mirar de fer algunes preguntes i aventurar-hi respostes sobre els llocs comuns relatius a la poesia més habituals entre nosaltres. Com ara sobre el fet que sigui un gènere minoritari i la possibilitat que això no hagi de ser per força un defecte. O sobre el fet que tothom doni per descomptat que no s’entén i la possibilitat que això, en l’imperi de la facilitat i la negació del misteri en què vivim, pugui ser una virtut. O sobre la paradoxa que es doni per descomptat que dóna prestigi i és un signe de distinció, mentre que s’afebleix la capacitat de crear referents compartits, per exemple en forma de versos que ens sabem de memòria. O sobre el fet que el nostre sembli ser un país de poetes, si la intuïció que tenim és que gairebé no es llegeixen ni ells mateixos… Tot des de la convicció que, sigui o no sigui necessària la poesia, el que per a mi és segur és que és inevitable.
Les jornades van acabar a les set de la tarda amb una lectura poètica a càrrec dels ponents, que van ser, a més dels esmentats, Carles Duarte, Toni Clapés, Bel Granya i Arnau Pons. Va tenir lloc als jardins romàntics de la universitat, un marc incomparable malgrat l’estrèpit descomunal que va fer durant una bona estona un helicòpter: no ens seguia a nosaltres, ves per on, sinó la rua culer que a la mateixa hora travessava la ciutat… I tot i amb això el recital va sortir molt bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!