El bloc del Director (ILC)

[…] 

El país sencer va poder seguir la cerimònia gràcies a la retransmissió que en va programar el Canal 33. No sé quin efecte devia fer als televidents, però viscuda en viu va ser distreta i agradosa. Ara, no és només per l’espectacle que té sentit una nit com aquella, i difondre-la amb el suport de la televisió pública. És sobretot per donar-nos una ocasió festiva d’enorgullir-nos de la pròpia cultura, de la singularitat i l’excel·lència dels qui l’enriqueixen i l’eixamplen des de les més diverses disciplines, amb les més variades sensiblitats. D’enorgullir-nos-en i també d’acompanyar-los: va ser un goig poder aplaudir la serena fortalesa de Montserrat Abelló, la veu ferma de Joan Margarit, l’emoció continguda o manifesta de tota la resta de premiats.

Sí, els Premis Nacionals ens donen una ocasió d’exhibir-nos culturalment, socialment. Sense triomfalisme. Sense autoenganyar-nos. Sense perdre el sentit crític. Ei, ni l’altre sentit, el de l’humor. Però amb amor propi. I sense avergonyir-nos-en.