El bloc del Director (ILC)

[…] 

Si l’any passat s’esqueien 75 anys de la mort de Kavafis i això va ser prou per rememorar-lo, ara el bon pretext ha estat el centenari del naixement del de Monemvasià. Col·loquis, conferències i lectures s’han succeït a la Residència d’Investigadors del carrer del Carme per fer sentir la veu d’un dels poetes més compromesos del segle passat. El dia 30 d’octubre vaig tenir el privilegi de participar en una taula rodona amb Eri Ritsu, filla de l’autor, i Eusebi Ayensa, hel·lenista reconegut i ara mateix director del Cervantes d’Atenes.

Jo, que sóc un lector més aviat nouvingut de Ritsos, vaig escollir alguns versos del seu últim llibre, Tard, molt tard, de nit entrada, en la versió catalana de Joan Casas, on qui sap si no es pot entreveure la tragèdia familiar o la decepció ideològica, però també, sobretot, una contundent mirada crepuscular amb sorprenents esquitxos d’esperança. Per exemple: “Aquesta discordança | taronges daurades i paraigua negre | s’afegeix als sorolls de la pluja enriquint | la fosca, inexplicable bellesa del món”, diu a “A l’hora de la pluja”. O, a “Els segles”, parla de “les nostres crosses, perquè també es floreixen i es podreixen | i en lloc d’aguantar-te, encara les hauries d’aguantar tu”. I el poema “Equilibri”, gairebé brossià, de cap a cap:

Equilibri

Dos ocells morts al sarró del caçador.

He vist la sang damunt les pedres.

He vist la tristor del vaixell que s’allunyava.

Fins a les set del vespre m’he esperat. Més tard

s’ha posat a ploure fort i a fer vent.

Els músics se n’han anat d’un en un

tapant-se el cap amb diaris.

Els instruments els han deixat damunt la taula.

Jo era lliure d’adormir-me o de volar,

però m’he estimat més posar-me el mitjó sol.

Així tot ha trobat el seu lloc natural.