TocDeQueda

He de reconèixer que mai no he llegit res del sr. Vargas Llosa, més enllà d’algun dels articles periodístics que publica cada cert temps al diari El País. Sóc un d’eixos lectors als quals se’ls fa absolutament impossible separar el personatge públic de l’escriptor, de manera que si el personatge em genera una forta antipatia és ben improbable que acabe llegint -i, encara menys, comprant- cap dels seus llibres. Aquesta mania o “arancel” de consum cultural es trasllada també a la resta de vessants artístiques, especialment al camp de la música. No estic especialment orgullòs d’aquesta “autocensura” però, certament, no puc fer-hi res. He tractat alguna vegada de deslliurar-me’n, de fer un esforç per llegir o escoltar algú que, des d’un punt de vista polític i personal, no puc pair de cap manera. No cal dir que sempre he fracassat en l’intent; de fet, el gest ben intencionat ha tingut sovint l’efecte contrari i ha acabat refermat encara més les meues conviccions. M’agradaria aclarir però, que aquest perjudici no té una funció inversa; és a dir: si el personatge en qüestió em genera certa simpatia però allò que escriu o canta és mediocre, òbviament tampoc no seguiré el seu treball. No suporte la propaganda disfressada de creació; ni tant sols la dels meus. El panflet fàcil ha de ser -quin remei!- territori exclusiu dels polítics.

Com deia, no mai he llegit cap novel·la de Mario Vargas Llosa, flamant premi Nobel de Literatura d’enguany. I sóc molt conscient, per referències de persones a qui atorgue un crèdit literari il·limitat, que aquesta impossibilitat de dissociar el personatge i l’escriptor m’impedeix l’accès a obres tant destacades com La Catedral o La Fiesta del Chivo. Sé que m’estic perdent -segons els entesos- un dels millors prosistes en llengua castellana del segle XX. Tanmateix, les barbaritats i ximpleries que he anat llegint i escoltant els darrers anys del prohom peruà han fet impossible qualsevol acostament cap a la seua obra. No puc! Com vaig a comprar un llibre d’un energumen -educat i de classe alta, però energumen- que l’any 2003 es va passar un mes -veieu el seu Diario de Irak publicat per El País– justificant sense cap mena de remordiment la il·legal i sagnant invasió nord-americana de l’Iraq? No cal dir que no necessite coincidir plenament amb un escriptor abans d’endinsar-me en una obra seua. Allò que sí em sembla necessari és que demostre una mínima coherència i raonament i que, si es posiciona en algun tema, siga -com a mínim- una mica original i subtil. No sé com anirà de subtilesa la prosa de Vargas Llosa però la seua vessant periodística és, certament, deplorable. Els seus articles són, bàsicament, un mitjà per criticar Chavez, Correa, Evo Morales, Cuba o qualsevol moviment sudamercià que faça una mica de ferum a emancipació i justícia social. No sap parlar d’una altra cosa. I, allò més greu: és un fervoròs defensor dels EUA -i tot el que això implica- i del neoliberalisme actual. Ell és dels qui pensa que els mercats s’autorregulen i que cal deixar-los fer. I tot això ho diu i ho repeteix sense mostrar cap mena de dubte o vacil·lació. És això el que no puc suportar d’un home tant cult i il·lustrat com ell: que defense acèrrimament i sense objeccions ni matisos, principis i idees que, si més no, són qüestionables.

Ahir, l’escriptor peruà va pronunciar el discurs d’agraïment del premi Nobel. I, mentre dinava a casa la mare, vaig escoltar-ne un fragment. Com no, els del Telenotícies van triar la perla del discurs: una petita arenga contra els nacionalismes. Vaig pensar: “Sembla que ho faça a propòsit!”. Diu literalment: “Detesto toda forma de nacionalismo o ideología provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual…”. Allò més divertit és que l’arenga incloïa una matització aclaridora: “No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra, donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros…” (2n i 3r paràgraf, pàg. 10). Bravo, Mario! Ahora lo entiendo! Los malos son los pueblos que no tienen Estado! Claro! Que se aguanten, coño! Para qué quieren uno si ya estan dentro de otro más grande! Entonces la cosa queda más o menos así: Españoles, patriotas; catalanes y vascos, nacionalistas! Franceses, patriotas; corsos, nacionalistas! Rusos, patriotas! Chechenos, nacionalistas! Marroquís, patriotas! Saharauis, nacionalistas!… Pero me surge una duda: tus amigos los norteamericanos, patriotas por excelencia, qué eran durante su guerra de independencia contra los ingleses? Eran también malos nacionalistas que querían dejar de ser una colonia, verdad? Y mataron y lucharon para conseguir-lo, verdad? Y después de 1776 -año de la declaración de independencia de los EUA-, eran ya patriotas? Qué palabras más divertidas: cambian de significado segun se miren!

“Viva el patriotismo! Muera el nacionalismo!”… ¿O era al revés?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!