TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Hi ha escrits que s’entravessen, que no troben el camí per ser. Les paraules, impotents, topen una i altra vegada amb les idees, que es resisteixen a ser transcrites: no es conformen amb la traducció literària que proposes. Tot sona vulgar i insuficient. Els motius d’aquesta disfunció creativa poden ser d’allò més diversos i, sovint, s’engresquen uns amb altres amb l’únic objectiu de torpedinar qualsevol intent d’escriptura. Jo, personalment, agraeix de tot cor de tenir activat aquest mecanisme ja que m’estalvia de publicar escrits que, decididament, no paga la pena que ningú conega. Tanmateix, hi ha vegades que l’enuig o l’emoció fan volar pels aires aquesta mena de tallafocs mentals i, després d’una resistència inicial, l’escrit comença avançar sense cap impediment, decidit a ser alguna cosa. Fa igual que les paraules no s’ajusten amb precisió al concepte ideal que volen referir; fa igual la manca de cohesió; fa igual que tingues o no una idea clara de com acabar l’escrit: les paraules han trobat la manera d’esquivar tots els filtres literaris i ningú no les aturarà.
He hagut d’escriure les paraules anteriors per la incapacitat d’encetar un text que parlés del neguit que em va produir trobar tot de vehicles militars als jardins del riu Túria. No volia escriure qualsevol cosa; pretenia una reflexió mínimament elaborada que, alhora, transmetés el meu desconcert i la meua ràbia. He estat del tot incapaç. La imatge que encapçala l’escrit m’ha col·lapsat: m’he vist superat pel seu contingut. Com deia però, la necessitat d’escriure alguna cosa ha fet a miques les meues imposicions estètiques. I ací estan les paraules. Després del desconcert inicial que provocà en mi una exposició tant cínica i perversa d’armament, la primera reacció fou demanar la meua nebodeta Maria que no mirés, que tot allò era “caca”. Li ho vaig dir ben fort, just quan passàvem per davant de la paradeta militar on, amb tota l’amabilitat del món, els soldats t’ofereixen tot d’informació al voltant de l’exèrcit espanyol i la seua gran tasca social i humanitària. El món a l’inrevés. Encara que res de nou: “La pau és guerra” era la màxima que es podia llegir a l’entrada del “Ministeri de la Pau”. George Orwell i la seua novel·la premonitòria “1984”, cada vegada més vigents.
Evidentment, vam passar com un llamp per davant d’aquell dantesc espectacle. Malgrat tot, la imatge era tant violenta que vaig decidir d’aturar-me per fer un parell de fotografies. Després de recolzar la bici en un arbre, vaig baixar Maria de la cadireta i ens acostarem, ben agafats de la mà, cap a aquella monstruositat. M’apareixen tot de tòpics quan tracte de descriure les meues sensacions; és per això que no podia encetar l’escrit: no m’agrada escriure d’una manera prefabricada i previsible. La imatge era certament dantesca, terrorífica: la tranquil·litat i l’harmonia del riu a mitja tarda escapçada per la presència de la seua antítesi: carros de combat i soldats uniformats. Semblava un macabre “collage” de realitat; una muntatge visual grotesc: màquines de guerra en un entorn de pau. I allò més inquietant: com si fora la cosa més normal del món. Puc sentir, de nou, la incapacitat per expressar-me. No vull caure en el “Com és possible?” o la seua variant malparlada “Com poden ser tant fills de puta?”. Un pare fa una foto al seu fill, que és damunt d’un tanc. Tots riuen. Em pregunte si l’adult és conscient del seu gest. És conscient que, potser, eixe mateix tanc ha matat un bon grapat de persones? És conscient que les màquines que fotografia estan concebudes amb l’únic objectiu d’arrasar vides? És capaç de percebre l’agressió visual i conceptual que suposa aquesta denigrant exhibició? Potser pense que per una foto no passa res. A més a més, al xiquet li fa molta il·lusió. Però el pare està en contra de la guerra i de matar, clar. Com l’Estat espanyol, que permet demostracions militars al bell mig de les poblacions, s’enriqueix tot venent armes a mig món i, alhora, promou la coneguda com “Aliança de Civilizaciones”. Qui proposaran de president? El director de la Guàrdia Civil?
He d’aturar l’escriptura. No puc més. L’escrit ha guanyat: ha aconseguit el seu propòsit. I la demostració és que ara mateix, malgrat la seua mediocritat, el penjaré al bloc. No transmet, ni de bon tros, el meu enuig i el meu fàstic envers la imatge que l’ha generat. Les paraules no hi poden arribar. Els pensaments, sí: per uns moments, mentre m’allunyava, em vaig pensar dins d’un d’aquells tancs, embogit d’ira, destruint tot el campament i aixafant tots els militars. Una incongruència amb la que he de conviure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara farà 7 anys que vaig cometre l’error d’anar a Expojove amb el meu fill Gonçal i un grapat d’amics seus. El xoc va ser encara més fort: una fira dirigida als xiquets i el estand més gran el de l’exèrcit d’allà. La màxima atracció, i colló quines cues que es formaven, era que els nanos entraren dins d’un tanc. Sobren comentaris.
Veure després una altra pareta del GAV en un esdeveniment organitzat per l’ajuntament, em va semblar d’allò més “normal”.
Un besot.