TocDeQueda

Vaig amb l’aigua al coll. La UOC –Universitat Oberta de Catalunya– m’absorveix el poc excedent d’energia que em queda després de la sempre intensa jornada escolar. Sóc a la recta final, el penúltim esgraó de Psicopedagogia: aquest serà -si tot va bé- el meu darrer semestre al campus virtual per excel·lència. Ha estat una travessia molt profitosa però també molt exigent. De fet, aquest últim any m’ha perseguit un cert neguit: no he d’amagar ningú que n’estic una mica tip de tot plegat. M’agradaria invertir més temps en d’altres projectes i, no cal dir-ho, amb la meua gent. És cert que el volum de treball no és inabastable però la meua incapacitat crònica de gestionar amb eficàcia el temps de què dispose fa que qualsevol alteració del meu “full de ruta” d’activitat acadèmica em genere una certa intranquil·litat. És injust i equívoc: per un cafè o un passeig no suspens o aproves una Pràctica de la UOC. Però així és com ho sent. Solució: acabar la UOC i convertir-me en un home nou!

Ja ho he dit: no tinc temps per fer res amb una mínima tranquil·litat. De fet, no he fet cap escrit al bloc referent a l’aparició del meu primer llibre: L’illa del… Teatre! Aquest fet, pense que parla per sí mateix perquè poques coses en la vida m’han emocionant tant com la publicació d’aquest llibre. Com deia però, no he tingut temps per fer-ho -o no l’he sabut trobar-. Tanmateix, aquesta aparició literària -val a dir que fortuïta, sense cap premeditació- ha tingut unes conseqüències col·laterals molt emotives. Dijous passat vaig presentar el llibre a la Biblioteca Municipal d’Albaida, que era plena a vesar de mestres, pares i mares, i xiquets i xiquetes de l’escola. No faré l’esforç de descriure les meues emocions perquè les paraules farien el ridícul: només qui ha viscut un moment semblant sap de què parle. Fou una jornada memorable que valoraré molt més -com sol passar- quan
s’allunye una mica en el temps. A l’acte, òbviament, no hi podien faltar les meues “xiques” d’Infantil -Marian, Cristina i Encarna- que, juntament amb el bo d’en Josep Moll -l’amable bibliotecari- m’ajudaren a preparar-ho tot. Sempre estan a punt per col·laborar i fer un cop de mà, dins i fora de l’escola. No cal dir que els ho agraeix de tot cor. De vegades, mig en broma mig seriosament, m’acusen de no fer-les cap cas. Això és, òbviament, fals però és cert que, moltes vegades, no puc compartir amb elles més temps i/o iniciatives pel tema de sempre: la UOC. Per a elles, això de la UOC “ja no cola” però saben del cert que, com he dit al principi, vaig amb l’aigua al coll.

I per a emocions fortes, la que vaig viure diumenge dia 2 de maig. Jo, Didac Botella i Mestres, un aficionat a l’escriptura, un humil mestre d’escola, signant llibres a la Fira del Llibre de València. Veure-ho per creure-ho! Ma mare s’encarregà de “convocar” la seua colla interminable d’amics i amigues -és una dona fantàstica que tothom s’estima-. D’amics meus no n’aparegueren tants… I això que no estan a la UOC! Tanmateix, allò que féu inoblidable aquella jornada fou una visita especial, la que amb més anhel esperava. El llibre -encara no ho havia dit- és una obra de teatre. Amb aquesta obra, que vaig representar el curs passat amb els i les alumnes de 6è del CEIP Covalta d’Albaida, vaig guanyar el X Premi Xaro Vidal de Teatre Infantil i Juvenil. L’obra però, l’havia escrita tres anys abans, quan era mestre tutor de la classe de 5è del CEIP Ramiro Jover, allà per l’any 2006. I, clarament, també la vaig representar amb aquests alumnes. Supose que ara enteneu quina mena de visita especial vaig rebre a la Fira diumenge passat… No hi eren tots però n’eren un grapat. Àngels, una mestra extraordinària i mare de Ferran -un dels meus alumnes aquell any- se les va enginyar per fer-los arribar una nota tot informant-los de l’esdeveniment. Jo, personalment, no esperava que vindrien plegats, com la classe que eren. Ni tampoc n’esperava tants -els adolescents són imprevisibles…-. A molts i moltes, no els veia des de llavors i podeu comptar com han canviat… Aquella fou, sense dubte, una classe especial; un d’eixos grups que et marquen com a  mestre; que recordes amb una especial emoció. Tots els qui sou o heu sigut mestres, sabeu de què parle. Vam viure un any irrepetible, culminat per la representació d’aquella obra de teatre que, quatre anys després, per algun misteriòs designi de la Providència, ha acabat convertint-se en llibre. Un llibre del qual en són els protagonistes originals, malgrat que no hi figuren. Un llibre que ha servit per retrobar-nos.

Raquel, Andrea, Eric, Miquel, Adrià, Elena, Sara Castellò, Júlia, Albert, Isabel, Sara Silvestre, Jordi, Ferran, Carles, Vega, Reyes, Ismael, Alejandro, Rebeca, Rosana, David, Xavier, Àlvar i Sílvia.

Una classe especial… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!