TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Un curs que se’n va…
Escrivint aquestes paraules me n’adone que el curs 09-10, que tot just demà acabarà, ja fa temps que ha passat a la història. El temps s’ho empassa tot amb una velocitat certament frenètica: el present, l’acció de viure, se’ns escapa de les mans abans, fins i tot, de poder assaborir-la; és d’una volatilitat indescriptible. No fa encara una setmana que els i les alumnes corrien pels passadissos de l’escola. El temps transcorregut és insignificant però la distància conceptual que ens separa del moment és ja irreparable. Va com va, que deia l’Ovidi Montllor. Tanmateix, com diu un aforisme anònim, “la vida són records i papers” i els records d’aquest curs que ara tot just acaba ens acompanyaran per sempre més a tots aquells i aquelles que l’hem viscut i l’hem fet possible. Mestres, alumnes, pares i mares… Tots i totes hem contribuït un any més a fer de la nostra escola, l’escola Covalta d’Albaida, un punt de trobada; un lloc per aprendre; un espai per compartir aquest viatge tant difícil però apassionant d’educar que inclou, com tot en la vida, avinenteses i agres discussions; moments bons i d’altres per oblidar… Teatre, celebracions, treball a l’aula, eixides a la natura… De nou, un fum d’iniciatives, propostes i activitats han omplert el nostre centre de vida, aprenentatge i treball. Enguany, entre moltes altres coses, hem encetat el bloc digital de l’escola i hem estrenat galliner gràcies a la iniciativa de les xiques d’Infantil, que també han “estrenat” una nova manera de fer classe: els tallers. I què dir de la nova megafonia de l’escola! D’altra banda, a principi de curs, gràcies a l’esforç del centre i de l’AMPA, pintàrem part de la façana de l’escola, tot donant-li al nostre centre una cara nova, ben lluent i bonica, malgrat les greus deficiències estructurals que pateix l’edifici i l’oblit de les institucions que haurien de vetllar pel seu adequat manteniment. I hem celebrat el II Festival de Teatre Escolar d’Albaida en el qual, el nostre centre ha tingut un destacat protagonisme. I ens visità la castanyera. I engalanàrem l’escola per celebrar el carnestoltes. I l’escola de pares i mares continua endavant. I tantes i tantes altres coses…
Tot és ja un amable record ben guardat en algun racó de la nostra memòria. I un de ben especial també acompanyarà per sempre més els i les alumnes de 6è. Després de tota una vida a l’escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules… que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat. Per això l’última nit del curs ens hi quedàrem a dormir. Viri, la seua tutora, ens acompanyà fins a ben entrada la nit i després, muntàrem el campament al bell mig del camp de futbol, tot recordant l’obra de teatre Quin malson d’excursió!, que havíem “estrenat” al Festival uns dies abans. Les tendes envoltaven un foc que vaig fer. I aquest, en un llenguatge incomprensible i primitiu, ens va endinsar en la profunditat de la nit i dels temps, tot gravant a la nostra memòria una imatge i un moment inoblidables.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Dídac!
Ja et trobavem a faltar!!! I dic et trobavem, perqué n’estic segura que, com jo, n’hi ha molts lectors més aficionats als teus escrits, que pensen el mateix.
De segur que has estat afaenat amb l’acabament del curs… com la majoria quina pena eh? Però si aquest no acabarà, no podriem començar-ne un de nou amb tantes il.lusions i ganes!!
En fi, tan sols felicitar-te per l’escrit.
Que tingues un bon estiu!
Adeu!