TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Un article (inesperadament) polèmic
No em considere una persona especialment provocadora, encara menys quan
escric. Quan file paraules, tracte d’argumentar d’una manera raonada i
molt precisa allò que vull exposar. Escric amb contundència però mire
d’acompanyar aquest to una mica imperatiu i vehement amb arguments
sòlids i coherents, entre d’altres coses, per tal d’evitar
interpretacions equivocades. Abans de publicar res, llig i rellig els
escrits d’una manera una mica malaltissa. No ho faig per cercar la
perfecció sinó, tot al contrari: ho faig per fugir de la mediocritat i
per evitar que cap idea no quede coixa. Òbviament, hi ha segons quins
temes que són polèmics per naturalesa i, per tant, poden aixecar
divergències i opinions encontrades només d’exposar-los. El conflicte
basc i, en general, tot allò relacionat amb el nacionalisme, són un bon
exemple de temàtica conflictiva. És per això que m’ha sorprès tant
l’animadversió i violència verbal que ha generat el meu darrer escric en
dos pàgines web en les quals col·labore. I dic que m’ha sorprès perquè,
malgrat que vaig “batejar” l’article amb un títol una mica cridaner i
provocador –“Viva el patriotismo! Muera el nacionalismo!”-, l’eix
argumental de l’escrit no té res a veure amb el nacionalisme, més enllà
de l’apunt final, un afegit tangencial i sense massa pes específic, que
no fa més que reforçar allò que pense de l’escriptor peruà Mario Vargas
Llosa, vertader origen i “leiv motif” de l’article en qüestió.
No és la primera vegada que genere “discussió” amb algun dels meus
escrits. Molt a sovint, els lectors digitals em fan arribar comentaris
on exposen la seua opinió, ara per divergir, ara per matisar, ara per
mostrar la seua conformitat o felicitar-me. No cal que diga que TOTS els
comentaris els agraeix d’allò més, amb independència del seu contingut
adulador o crític. De fet, els comentaris que mostren divergència encara
els analitze amb més deteniment perquè, sovint, m’ajuden a revisar els
meus plantejaments i a dissipar coses que, potser, no havia explicat amb
suficient claredat. Tanmateix, aquest cop, dos comentaris m’han semblat
certament ofensius, especialment el que un tal “Pardal” m’ha fet
arribar al web ARAmultimèdia. Al mateix portal, una
persona que signa amb el nom “Carles” m’ha fet arribar la seua
disconformitat d’una manera molt més educada però molt poc raonada.
L’altre comentari absolutament fora de to és el que un tal “Joan” m’ha
dedicat al web BrigadaMixta. Aquest és especialment cínic
perquè, malgrat el to educat de les seues paraules, allò què diu és
especialment greu. Com deia, no és el primer cop que algú em transmet el
seu desacord mitjançant un comentari però sí que és la primera vegada
que un escrit meu suscita una animadversió tant forta i irracional entre
alguns dels meus -poquíssims- lectors virtuals. De fet, mai abans no
m’havia sentit atacat amb violència -violència verbal, ja s’entén- per
haver escrit unes paraules. He de reconèixer que ha estat una
desagradable sensació, agreujada per un inquietant sentiment
d’incomprensió i també d’indefensió. I tot, per haver dit que se’m fa
difícil de separar la persona de l’escriptor; que em costa de llegir les
novel·les -o escoltar les cançons- d’autors als quals, per les seues
declaracions i posicionaments, no puc pair de cap manera. I mira que
deixe ben clar que aquest rebuig té un abast molt limitat -en casos
d’antipatia extrema- i que, a més a més, no és una mania de la qual
n’estiga especialment orgullòs. I, per si fora poc, en cap moment no
pose en dubte la qualitat literària o artística dels autors -en aquest
cas de Vargas Llosa-, malgrat com d’impresentable em sembla el
personatge. I, tanmateix, un article que jo considerava del tot
“inofensiu”, desferma l’ira d’alguns lectors.
La cosa no té la menor importància perquè, òbviament, la meua resonància
pública és -no cal dir-ho- insignificant. Personalment però, m’he vist
amb la necessitat de fer aquesta reflexió. I, òbviament, no podia
enllestir-la sense incloure-hi allò que l’ha motivada. Ací teniu les
“floretes” que m’han dedicat en forma de comentari i, evidentment, la
meua rèplica.
Comentaris ARAmultimèdia
Pardal | 16/12/2010
lo único que te puede pasar leyendo a Vargas
Llosa, es que aprendas a escribir y que así no ahorres estos bodrios con los
que nos castigas periódicamente. Eres un inculto presumiendo de su incultura.
Didac | 17/12/2010 (Rèplica)
Pardal: el teu comentari demostra que tu sí
que eres un tio culte i educat. Sí, senyor! Sobretot educat i culte! Quan he
llegit el teu comentari primer m’ha molestat, no pel fet que no estigues
d’acord amb allò què dic sinó per com de grolleres són les teues paraules.
Però, en el fons, he pensat que està bé que aquells qui llegeixen els meus
escrits puguen veure quina classe d’energumen eres. Tu mateix te delates… I
poc valent és aquell qui diu coses com eixes i s’amaga darrere d’un pseudònim!
Ja te dic: el teu trist perfil psicològic i intel·lectual ha quedat
perfectament dibuixat en les poques línies que has escrit… Per cert, és tot
un honor saber que una persona com tu, que considera que no faig més que
escriure “bodrios”, lligca periòdicament els meus articles. És un poc
incoherent però ja m’està bé.
Carles | 16/12/2010
Didac ho sent molt però em pareix que no estàs
gens acertat en el teu article. Com molt altres careix de coherència.
Didac | 17/12/2010 (Rèplica)
Carles: Cap problema en el fet que no hi
estigues d’acord. Per a gustos, colors. Però parles d’incoherència sense
donar-me una sola pista de en quin moment ho he estat, d’incoherent. I, a més a
més, dius “com en molts altres escrits”. Em deixes sense poder
rebatre la teua opinió o, fins i tot, donar-te la raó. T’assegure que agreix
moltíssim els comentaris que deixen els lectors als meus escrits
“virtuals” perquè sovint me fan pensar i m’ajuden a revisar els meus
plantejaments i el meu punt de vista. Tanmateix, no cal dir que, de vegades,
els comentaris no fan més que refermar els meus arguments. Es el cas del
comentari de “Pardal” (a sota del teu) que és certament mediocre i
desagradable, com deu ser la persona que l’ha escrit.
Atentament,
Didac
Comentaris BrigadaMixta
Joan escrigué:
Ai, Dídac…
La veritat és que no m’estranya que no pugues
llegir les obres d’aquells amb qui no comparteixes afinitat ideològica. Per
diversos comentaris teus, tothom ja pot esbrinar la teua forma d’actuar,
permet-me per favor que t’ho diga, una mica (o molt) feixista.
Didac escrigué: (Rèplica)
Estimat Joan:
Indiscutiblement, no ens coneixem ja que, si hem conegueres, em diries
qualsevol cosa menys feixista. No se si te n’adones de la gravetat de la teua
“acusació”… De fet, dir això tant frescament, sense cap concreció més enllà de
dir “Per diversos comentaris teus…” jo sí que ho interprete com un gest força
irrespectuòs i intransigent (m’he estalviat de dir feixista). No sé de què
parles i això em crea una certa indefensió, per com de greu és l’adjectiu que
m’atribueixes. Això és ser molt poc elegant i un punt poca-vergonya. T’agrairia
que la propera vegada que ataques algú amb tanta violència i d’una manera tant
personal, si més no, aportares algun argument potent i concret. No fer-ho és de gent poc fiable, sospitosa, sense cap
mena de crèdit.
Atentament,
Didac
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Dídac, després de llegir el teu escrit he reflexionat entorn unes paraules que em serveixen dia a dia, i que, em va dir un bon amic: “Hem de tenir en compte totes i cadascuna de les opinions que se’ns faciliten, però, tan sols donar importancia a aquelles que ho mereixen”.
A aquesta reflexió he d’afegir que, per mereixer dita importància en són necessaris uns criteris mínims de coherència i respecte.
Crec que no fa falta afegir res més. Bé, si… encara que se que no es necessari, no deixes d’escriure perquè les teves paraules són font de reflexió i aprenentatge per a molts que seguim el teu bloc.
Adeu! Cuida’t molt! I com no, que pases unes bones festes de Nadal!
Dídac, com sempre dius tu “cal argumentar les nostres opinions per a que siguen vàlides”, de manera que, no cal que t’angoixes per aquestes opinions que t’han arribat amb tan poc estil, sense cap argument coherent i que donen a conéixer aquells que les han escrit.
Tot i això, supose que estas preparat per escoltar de tot; el que no et servisca de res deixa-ho córrer.
Ens vegem!
Els – les que seguim els teus escrits ho fem perque sabem que el que dius té coherència i a més aportes arguments que són molt personals però clar per això són “els teus escrits”.
M’agrada llegir-te, eres una persona lliure de pensament i escrius el que penses. Saps que moltes vegades no coincidim en tot i raonem-discutim, però sempre des del respecte que tens a tots i totes els-les que sabem raonar encara que moltes vegades no pensem com tu. No puc entendre com hi ha gent capaç de dir-te que escrius “bodrios”, i que fan? criticar-te i ja? és un argument dir algú?:“lo único que te puede pasar leyendo a Vargas Llosa, es que aprendas a escribir y que así no ahorres estos bodrios con los que nos castigas periódicamente…”
La veritat és que a més de la falta d’argument per a que deixes d’escriure, veig que deries d’estar ben orgullós de que algú el diga alguna cosa així, mostra que els teus escrits són tan interessants que ni ell que pensa que són bodrios pot deixar de llegir-te (ho fa periòdicament)…no vull ni pensar que passarà quan de veritat sàpigues escriure!!!;-)
Des del respecte més sincer:
Aloma
llig les teues entrades des que deixares l’escritet
allà a la font, i t’he de dir que m’agraden, potser no sols per
afinitats ideològiques, sinó pels sentiments que hi aboques. Tinc una
amiga que cada vegada que el València guanya qualsevol cosa acudeix a la
plaça l’ajuntament a veure la que ella anomena “realitat
majoritària”, tocar de peus a terra i prendre impuls per alçar el vol
més alt.
Per la meua banda gràcies.