TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
“Sònica” (terrassa-bar), 4 d’agost’07
Som a diumenge i el festival entra en la seua recta final. Aquesta nit passada no férem festa, encara que vaig estar ballant fins tard. La vesprada fou ben animada, movent-nos a ritme de ragga a la pista de ball menuda. Més de quatre hores de ball intens acabaren amb la meua energia i, ni tan sols una deliciosa pizza, aconseguí de recuperar-me.
És divertit observar com un parell de dies immers en la realitat que suposa tot allò que envolta el festival són suficients per alterar d’una manera notable els teus biorritmes. Totes les rutines quotidianes -àpats, descans, neteja…-, afiançades des de fa qui sap quan per l’infalible mecanisme de la repetició, es fan a miques per la idiosincràcia horària del festival: qualsevol moment del dia o de la nit és un bon moment per menjar, per dormir, per prendre un whisky, per dutxar-te, per ballar… Migdiades a les tres de la matinada, ball desfermat a l’eixida del sol, un cafè d’aperitiu, gintònics per berenar i un cus-cus a l’hora d’esmorzar: una fantàstica anarquia vital. I no haver portat el mòvil -no mai l’agafe quan viatge- facilita aquesta llibertat d’hàbits: si no ho pregunte, mai no se quina hora és. Tanmateix, no cal dir que aquest és un fet absolutament irrellevant: el negoci del temps està, dins d’aquest espai, certament devaluat.
L’espectre del cafè amb llet i del croissant que m’acabe de fer encara romanen a la taula, per bé que ambdós ja són ben dins del meu estòmac. Ara per ara, la terrassa no és molt poblada, encara que el trànsit de persones és constant. Tinc una marieta a la màniga esquerre de la samarreta. He notat unes cosquerelles al turmell i he vist que aquest divertit insecte tractava d’escalar-me. L’he agafada amb el dit per observar-la i l’he deixat caminar pel meu braç. Després de patir de valent per travessar el frondòs bosc que és per a ella el meu pelut braç, ha iniciat un camí molt més plaenter i planer per la meua màniga. Tot just però, després d’una bona estona prenent el sol ha fet un bot i ha començat a caminar per damunt la taula, tot i realitzant una mena d’estiraments amb les ales, talment com si tractara de preparar-les per al proper vol. Els estiraments han acabat i la marieta torna a prendre el sol damunt la taula absolutament immòbil, en un estat de tranquil·litat total.
Jesús acaba de tornar. Havia anat al restaurant que hi ha a la vora del recinte per fer un parell de trucades i anar al bany, empresa certament delicada en aquesta classe de festivals a la natura. Per tot arreu hi ha banys ambulants de poliuretà que, teòricament, l’organització “neteja” dos cops al dia. Desconec si es compleix aquesta ratio de neteja però no cal dir que, per més banys que hi hagués i més cops que es netejaren, l’enorme quantitat d’excrements que generen 8000 persones és suficient com per colapsar-ho tot en qüestió d’un parell d’hores. Els banys estan situats en diferents punts del recinte i agrupats de deu en deu. La mecànica d’anar al bany doncs, és fàcilment deduïble: obris una porta i, en funció de l’estat en el qual es trobe eixe WC, pixes o tanques la porta ràpidament i n’obris una altra. Clarament, aquesta operació s’ha de fer tantes vegades com banys impracticables trobes. Cal remarcar que he dit “pixes o tanques la porta ràpidament”, sense fer referència a fer de ventre car, ni en la pitjor de les situacions m’imagine fent-ho en aquesta mena de cabines telefòniques adaptades per a un ús escatològic. Abans, sens dubte, m’enfile turó amunt o m’acoste al restaurant. És una qüestió de principis.
Aparentment, aquesta classe de festes poden semblar una invitació a passar-te cinc dies de farra i descontrol ininterromputs. Però, si més no per a les raggatzi que ens acompanyen -Georgia, Ciara i Valeria-, per a Jesús i per a mi, han estat, de moment, uns dies de calma i tranquil·litat, exeptuant alguns episodis de festa desfermada. De fet, al llarg d’aquests quatre dies tan sols hem fet barrila grossa un cop; però amb intensitat, clar. Ballàrem de 9 de la nit a 9 del matí sense parar i presenciàrem l’eixida del sol en ple apogeu fester. Tot un espectacle! I, com no podia ser d’altra manera, segons em va dir Graham, el xic autralià que també comparteix amb nosaltres l’estada al Sònica, al llarg de la nit…”you kissed over fifty girls, at least”. Quan m’ho va dir em vaig quedar de pedra ja que d’això no recordava res -no pregunteu perquè…-. El cas és que fent memòria vaig recordar difusament un parell de noies amb les que vaig compartir ritmes i alguna cosa més… Però d’un parell a cinquanta en van un fum! Supose que Graham exagerava però si va dir cinquanta supose que l’exageració és referia a més de dues persones, que són les úniques que recorde. Malgrat tot no és una cosa que em sorprenga excessivament ja que, a València, les nits del Làtex solen acabar d’eixa manera, “repartiendo amor a todas las chicas que ves”, com em va dir Pilar, una de les últimes persones amb les que he compartit cos. Quina vergonya! Què hi farem!
Didac Botella i Mestres
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina por debieu fer! i quina enveja! encare redorde la gran festa de Cinctorres… Vaja que llegint la teua crònia italiana m’ha agafat nostàlgia. A vore quan ens veiem per València i podem fer una festa tots junts com déu mana!
Una forta abraçada amic,
Xavi