TocDeQueda

Fa més d’una hora que tracte d’escriure quatre paraules al voltant de l’últim escàndol polític del PP valencià. Com és evident, l’hora ha estat del tot infructuosa; l’única cosa mínimament interessant que he aconseguit de generar és la rima que encapçala l’escrit. D’això en dic jo producció literària intensiva. Tinc una certa excusa, però. Escriure sobre aquesta mena de notícies sempre m’ha fet molta mandra: els mitjans de comunicació generen una allau tant gran de titulars, reportatges i notes de premsa que no queda massa res a dir, més enllà de transmetre la teua indignada opinió amb un parell d’adjectius malsonants. Tanmateix, aquest cop, opinar també es fa certament complex perquè ja no saps si indignar-te o alegrar-te; no saps si començar a riure o a plorar; no saps si pegar-te un tir o començar a pegar-ne… Jose Joaquin Ripoll, diputat per Alacant, president del PP alacantí i President de la Diputació d’Alacant, ha estat detingut per un presumpte cas de corrupció. Detingut! I era la cara “honesta” del PP valencià. Encara com! L’aforisme és contundent: La realitat, sovint, supera la ficció. En el nostre cas, la cosa és bastant més greu: la realitat s’ha convertit, directament, un saïnet tragicòmic escrit i dirigit per Camps, Ricardo Costa, Ripoll, Carlos Fabra i d’altres col·laboradors de la productora Gürtel S.L. Com he dit només de començar a escriure: amb un guió tant insuperable, què queda per dir?

En aquestes ocasions, m’estime molt més escoltar que no pas escriure; escoltar -clarament- les declaracions dels protagonistes que, d’una manera o altra, estan implicats.  I clar, com en les grans sèries de televisió, la trama d’aquesta història és tant recargolada que, qui més qui menys, tothom es veu obligat a dir la seua, per defensar el seu honor o la seua credibilitat. Totes les reaccions estan molt estudiades i condicionades pel perfil psicològic del personatge. Rajoy no diu res -que és una manera molt clara de parlar-. Camps demana prudència i respecte per al detingut -que es com dir no res-. Ricardo Costa mira el seu rellotge nerviós -que és també una manera molt clara de parlar-. Fabra no vol fer declaracions -que és la millora manera de declarar-. I Zaplana riu sense parar -que és una manera claríssima de parlar-.

Queda molt bé això de mantenir la calma en les situacions compromeses, per això de no crear alarma social. Allò que no saben Rajoy i companyia és que un tal Murphy ja havia estudiat la seua casuística i, amb molt bon criteri, va elaborar un seguit de postulats generals que, amb el pas del temps, s’han convertit en una de les lleis més conegudes del planeta. En transcric uns quans seguidament, per tal que pugueu observar, de nou, com la realitat supera la ficció.

Si mantens la calma quan tothom perd els nervis, sens dubte és que no has entès el
problema.

Res es
mai tant dolent com per a que no pugui empitjorar.

PD: Heu vist quina foto més xula, xe! Tots alçant el braç! Como en los viejos tiempos!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!